Només el respecte als cabells blancs del director Marco Bellochio pot explicar la bona acollida crítica de la seva última pel·lícula «Fai bei sogni» (Felices sueños), que a casa ens ha semblat un nyap insofrible. Basada en el best-seller autobiogràfic homònim que va publicar el periodista Massimo Gramellini l’any 2012, explica una història que no podria ser més italiana: la de la importància fonamental, universal i quasi ontològica de la figura materna i la desgràcia còsmica que representa perdre-la.
Així, el petit Massimo de nou anys un dia se’n va a dormir i quan es desperta l’endemà li diuen que la mare ha mort d’un infart «paroxístic». És clar que és molt trist perdre la mare a una edat tan tendra, però és un drama que passa tots els dies i tard o d’hora s’acaba superant. O no sempre, perquè Massimo comença negant els fets, després s’hi rebel·la, més tard intenta entendre-ho per la via religiosa… I van passant els anys i el noiet no ho supera de cap de les maneres i acaba exercint d’orfe professional fins més enllà de la quarantena (i no, no estic parlant d’una comèdia). I és que és molt gros el que li passa, que ja ho va dir Gertrude Stein que «una mamma és una mamma és una mamma».
Narrada amb anades i vingudes en el temps, des de la infantesa a l’edat madura, sembla que la vida de Massimo és un seguit d’episodis relacionats amb la maternitat. Així, quan neda a la piscina, només es fixa en les mares dels seus companys que els animen des de les grades (no hi ha ni un sol pare), i se sent molt dolgut quan el seu millor amic maltracta la seva mare (una opulenta Emanuelle Devos). Com a periodista se’n va al setge de Sarajevo i troba una oportuna mare morta amb el fill al costat. I en el moment més ridícul de la pel·lícula, al diari on treballa arriba una carta d’un lector que confessa que odia la seva mare (peccato!) i li encarreguen que en redacti la resposta, text que esdevé de capçalera pels membres del club de l’auto-ajuda universal (facció Paulo Coelho).
Com que el film dura dues hores i deu minuts, apart d’il·lustrar com és d’amargant no disposar de mare, hi ha temps suficient també per afegir-hi algun episodi irrellevant, com una seqüència a casa d’un financer corrupte, i la inclusió d’una novieta sense importància. Tot plegat semblen subterfugis per anar allargant la trama i demorar la revelació final. Perquè, sí, hi ha (relativa) sorpresa final, tot i que no modifiqui substancialment el que l’ha precedit. De fet, tota la pel·lícula va deixant pistes sobre el que serà el seu desenllaç, i el més pervers és que sovint les deixa el propi Massimo, l’únic que no és partícip del secret.
Els actors estan bé, com ho solen estar els actors italians en comèdies realistes, tot i que desitjaries que s’ocupessin d’empreses menys galdoses. El sorrut Valerio Mastandrea fa de Massimo adult amb bones dosis de turment interior. Mentre que la bonica Bérénice Bejo és introduïda amb calçador en un petit paper innecessari, només justificat perquè a la vida real Massimo Gramellini està emparellat amb una autèntica ànima bessona, i això s’havia d’ensenyar.
«Fai bei sogni» esdevé més absurda i fatigosa quan més avança: un signe infal·lible de la seva pèssima execució. Em quedaré només amb els retalls en blanc i negre de la televisió dels anys 60: Mina, Vittorio Gassman, Ugo Tognazzi, Juliette Greco a «Belphégor» o una Raffaella Carrà amb vuitanta anys menys a l'esquena. Pel que es refereix a tota la resta, cal evitar-la amb entusiasme de convers.
Així, el petit Massimo de nou anys un dia se’n va a dormir i quan es desperta l’endemà li diuen que la mare ha mort d’un infart «paroxístic». És clar que és molt trist perdre la mare a una edat tan tendra, però és un drama que passa tots els dies i tard o d’hora s’acaba superant. O no sempre, perquè Massimo comença negant els fets, després s’hi rebel·la, més tard intenta entendre-ho per la via religiosa… I van passant els anys i el noiet no ho supera de cap de les maneres i acaba exercint d’orfe professional fins més enllà de la quarantena (i no, no estic parlant d’una comèdia). I és que és molt gros el que li passa, que ja ho va dir Gertrude Stein que «una mamma és una mamma és una mamma».
Narrada amb anades i vingudes en el temps, des de la infantesa a l’edat madura, sembla que la vida de Massimo és un seguit d’episodis relacionats amb la maternitat. Així, quan neda a la piscina, només es fixa en les mares dels seus companys que els animen des de les grades (no hi ha ni un sol pare), i se sent molt dolgut quan el seu millor amic maltracta la seva mare (una opulenta Emanuelle Devos). Com a periodista se’n va al setge de Sarajevo i troba una oportuna mare morta amb el fill al costat. I en el moment més ridícul de la pel·lícula, al diari on treballa arriba una carta d’un lector que confessa que odia la seva mare (peccato!) i li encarreguen que en redacti la resposta, text que esdevé de capçalera pels membres del club de l’auto-ajuda universal (facció Paulo Coelho).
Com que el film dura dues hores i deu minuts, apart d’il·lustrar com és d’amargant no disposar de mare, hi ha temps suficient també per afegir-hi algun episodi irrellevant, com una seqüència a casa d’un financer corrupte, i la inclusió d’una novieta sense importància. Tot plegat semblen subterfugis per anar allargant la trama i demorar la revelació final. Perquè, sí, hi ha (relativa) sorpresa final, tot i que no modifiqui substancialment el que l’ha precedit. De fet, tota la pel·lícula va deixant pistes sobre el que serà el seu desenllaç, i el més pervers és que sovint les deixa el propi Massimo, l’únic que no és partícip del secret.
Els actors estan bé, com ho solen estar els actors italians en comèdies realistes, tot i que desitjaries que s’ocupessin d’empreses menys galdoses. El sorrut Valerio Mastandrea fa de Massimo adult amb bones dosis de turment interior. Mentre que la bonica Bérénice Bejo és introduïda amb calçador en un petit paper innecessari, només justificat perquè a la vida real Massimo Gramellini està emparellat amb una autèntica ànima bessona, i això s’havia d’ensenyar.
«Fai bei sogni» esdevé més absurda i fatigosa quan més avança: un signe infal·lible de la seva pèssima execució. Em quedaré només amb els retalls en blanc i negre de la televisió dels anys 60: Mina, Vittorio Gassman, Ugo Tognazzi, Juliette Greco a «Belphégor» o una Raffaella Carrà amb vuitanta anys menys a l'esquena. Pel que es refereix a tota la resta, cal evitar-la amb entusiasme de convers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada