Ecos de guerra

Expectativa per veure què havia fet Agustí Villaronga amb la «Incerta glòria» de Joan Sales; no pas per mesurar la seva fidelitat, ja que el director ha sigut el primer a reconèixer que s’havia vist obligat a alterar el vast material per donar-li faiçons cinematogràfiques. De totes maneres tinc la lectura de la novel·la bastant perduda en el temps i la recordo més aviat morosa i discursiva cosa que el film no és. De fet, m’ha semblat que la «Incerta glòria» filmada té un ritme molt ben sostingut i un interès continu, apart d’una producció generalment modèlica.

La història, encara que ambientada durant la guerra civil, no mostra activitat bèl·lica més que a un breu pròleg i a l’escena del bombardeig de Barcelona; però sí que incideix en els efectes de la contesa, tant a la rereguarda barcelonina com a la pausa hivernal del front d’Aragó, en unes circumstàncies que semblen posar les passions a flor de pell, siguin aquestes amoroses, d’amistat o de cobdícia. Del quartet protagonista, destaca poderosament Núria Prims en el paper de la Carlana, una dona lluitadora, disposada a tot per defensar els drets dels seus. La Prims està tan magnífica que causa un seriós desequilibri en el centre gravitacional del film, que hauria de girar entorn dels tres protagonistes restants. Oriol Pla, m’ha convençut força com el contradictori i tràgic Juli Soleràs; però la Trini de Bruna Cusí i sobretot el Lluís de Marcel Borràs m’han fet l’efecte d’adolescents que juguen a ser grans. Tanmateix, l’escena final entre Lluís i Juli m’ha emocionat de debò.

És un luxe comptar en els papers secundaris amb veterans com Terele Pávez, Fernando Esteso, Juan Diego o Luisa Gavasa, tots ells ajustadíssims. Com ja he apuntat, la producció és molt acurada, sobretot en terres aragoneses, on el paisatge eixut i polsegós, els edificis en runes i la carronya abandonada a la seva sort contribueixen considerablement al clima de la pel·lícula; clima al qual contribueix poderosament la bella i marronosa fotografia de Josep Maria Civit. En canvi, la música de Marcus JGR de vegades m’ha semblat intrusiva per redundant.

Les escenes barcelonines m’han fet patir una mica, perquè es notava que havien volgut tirar la casa per la finestra i jo ja temia que se’ls veuria el llautó de qui estira més el braç que la màniga. Per fortuna no ha estat així (encara que el viatge en metro me l’hauria estalviat). Tampoc no està gaire ben resolta la descripció de la distància entre Barcelona i el front d’Aragó. Un espectador que no conegui la nostra geografia pot arribar a pensar que els separen una vintena de quilòmetres.

Són en tot cas objeccions menors. Agustí Villaronga demostra una vegada més que sap moure’s en el territori de les terboleses morals. No us la perdéssiu: el seu últim terç és memorable i no anem precisament sobrats de cinema d’aquesta categoria.