Ignoro com funciona la mecànica dels avanços monetaris al món de l’edició americana, però els dos milions de dòlars pagats per «City on Fire», el debut novel·lístic del meridional Garth Risk Hallberg (Baton Rouge, 1978), em sembla una aposta tan intrigant com forassenyada. Un cop adoptat aquest gest, tot consistirà més en una collita de rèdits que en una apreciació seriosa dels seus valors literaris. Diguem-ho clar: res no val dos milions de dòlars. O tot ho val, contemplat sota les degudes circumstàncies comercials. Però sospito que ni la bona ressenya de la massa escoltada Michiko Kakutani a «The New York Times» ha sigut suficient per salvar el llibre d’unes crítiques i unes vendes més aviat tèbies.
Sigui com sigui, ja que tot el que es fabrica a Amèrica ens arriba tard o d’hora, aquí tenim «Ciudad en llamas» (Random House, març de 2016, traducció de Cruz Rodríguez Juiz) que una ànima bonassa em va regalar aquest Nadal. El llibre, ja us ho adverteixo, té quasi mil pàgines, un gruix que ni tan sols el Tolstoi de «Guerra i pau» resol amb solvència uniforme. I, per descomptat, «Ciudad en llamas» no li arriba a Tolstoi ni a la sola de la sabata; però tampoc li ho demanaríem.
L’acció principal del llibre té lloc a Nova York l’any 1977 (un abans del naixement de l’autor), una ciutat violenta i heroïnòmana que encara no havia esdevingut la meca del turisme mundial i reuneix una amalgama de personatges diversos entorn d’un incident violent a Central Park la nit de cap d’any. Aquest punt de partida «transversal» recorda poderosament el de «La foguera de les vanitats» de Tom Wolfe, encara que aquí els personatges no són tan diversos com es podria sospitar al principi i estan relacionats per una xarxa de casualitats que avergonyirien el mateix Charles Dickens.
Un cop establerta la intriga a les primeres cent cinquanta pàgines, la novel·la fa allò tan emprenyador de dedicar les cent cinquanta pàgines següents a explicar-nos la infantesa i joventut dels personatges, cosa de la que podríem prescindir tranquil·lament. Aquesta estratègia d’alternar l’acció principal amb antecedents que ningú ha demanat es repeteix diverses vegades, per infinita irritació del lector.
Les successives parts de la novel·la venen separades per documents que es volen facsímils i que imiten una carta, un treball periodístic, una obra conceptual o un fanzine. Si més no, el seu rol a la trama sol ser rellevant, i donen una mica d’alegria tipogràfica al totxo, com ho fan també algunes fotografies en blanc i negre, sense que es pugui considerar audaç el format de tot plegat. De fet, no tinc gaire clar on situar l’esforç de Garth Risk Hallberg, ¿en el prestatge del best-seller de qualitat o en el de l’investigador de noves fórmules narratives? No li manca ambició i el «Risk» del seu nom augura un aventurer. Almenys en el llenguatge que empra es percep la voluntat de trobar imatges menys trillades, encara que sigui estrangulant l’elegància i el sentit comú pel camí.
Però els dubtes que puguis tenir es dissipen ràpidament quan descobreixes els mecanismes de la trama, sovint més puerils que un còmic de Mortadelo. Hi ha un grupuscle punk, que actua també com a secta revolucionària, un financer senil i un altre de diabòlic, un policia esguerrat i a punt de jubilar-se i un periodista suïcidat per saber-ne massa. El suposat clímax, que dura més de cent pàgines, transcorre durant una nit de juliol de 1977 en la qual va haver una apagada general, i no podria ser més decebedor.
He arribat fins el final, m’ha costat déu i ajuda, només perquè me l’havia regalat una persona estimada; però ni m’ha enganxat ni entretingut. Quina pèrdua de temps. Desaconsellable. Molt.
Sigui com sigui, ja que tot el que es fabrica a Amèrica ens arriba tard o d’hora, aquí tenim «Ciudad en llamas» (Random House, març de 2016, traducció de Cruz Rodríguez Juiz) que una ànima bonassa em va regalar aquest Nadal. El llibre, ja us ho adverteixo, té quasi mil pàgines, un gruix que ni tan sols el Tolstoi de «Guerra i pau» resol amb solvència uniforme. I, per descomptat, «Ciudad en llamas» no li arriba a Tolstoi ni a la sola de la sabata; però tampoc li ho demanaríem.
L’acció principal del llibre té lloc a Nova York l’any 1977 (un abans del naixement de l’autor), una ciutat violenta i heroïnòmana que encara no havia esdevingut la meca del turisme mundial i reuneix una amalgama de personatges diversos entorn d’un incident violent a Central Park la nit de cap d’any. Aquest punt de partida «transversal» recorda poderosament el de «La foguera de les vanitats» de Tom Wolfe, encara que aquí els personatges no són tan diversos com es podria sospitar al principi i estan relacionats per una xarxa de casualitats que avergonyirien el mateix Charles Dickens.
Un cop establerta la intriga a les primeres cent cinquanta pàgines, la novel·la fa allò tan emprenyador de dedicar les cent cinquanta pàgines següents a explicar-nos la infantesa i joventut dels personatges, cosa de la que podríem prescindir tranquil·lament. Aquesta estratègia d’alternar l’acció principal amb antecedents que ningú ha demanat es repeteix diverses vegades, per infinita irritació del lector.
Les successives parts de la novel·la venen separades per documents que es volen facsímils i que imiten una carta, un treball periodístic, una obra conceptual o un fanzine. Si més no, el seu rol a la trama sol ser rellevant, i donen una mica d’alegria tipogràfica al totxo, com ho fan també algunes fotografies en blanc i negre, sense que es pugui considerar audaç el format de tot plegat. De fet, no tinc gaire clar on situar l’esforç de Garth Risk Hallberg, ¿en el prestatge del best-seller de qualitat o en el de l’investigador de noves fórmules narratives? No li manca ambició i el «Risk» del seu nom augura un aventurer. Almenys en el llenguatge que empra es percep la voluntat de trobar imatges menys trillades, encara que sigui estrangulant l’elegància i el sentit comú pel camí.
Però els dubtes que puguis tenir es dissipen ràpidament quan descobreixes els mecanismes de la trama, sovint més puerils que un còmic de Mortadelo. Hi ha un grupuscle punk, que actua també com a secta revolucionària, un financer senil i un altre de diabòlic, un policia esguerrat i a punt de jubilar-se i un periodista suïcidat per saber-ne massa. El suposat clímax, que dura més de cent pàgines, transcorre durant una nit de juliol de 1977 en la qual va haver una apagada general, i no podria ser més decebedor.
He arribat fins el final, m’ha costat déu i ajuda, només perquè me l’havia regalat una persona estimada; però ni m’ha enganxat ni entretingut. Quina pèrdua de temps. Desaconsellable. Molt.
M'he llegit, també per que va ser un regal, la novel-la de l'À lex Gombau que precisament passa al Bronx a la mateixa època.
ResponEliminatot i que l'autor va néixer el 69 és un empollat del tema grafitti, hip hop,bandes de barri, Black panters etc. Com que no n'he llegit cap ressenya encara no sé qauina premsa té. A mi m'ha agradat força tot i que és una mica llarga i prolixa.
He llegit alguna crítica que la deixava bé; però també de "City on fire" he llegit crítiques positives. Com comprendràs, de moment descansaré una mica del NY dels 70.
Elimina