Odissea

Pocs llibres més estudiats, analitzats, viviseccionats i esbudellats, pel davant i pel darrera; pocs llibres més interpretats, interpel·lats, qüestionats, deconstruïts i parafrasejats; pocs llibres contemplats des de tants punts de vista diferents: psicoanalític, marxista, feminista, dialectològic, lexicogràfic, mitològic, homèric…; pocs llibres, en definitiva, tan capaços de generar un ingent corpus acadèmic com «Ulisses» de James Joyce. Paradoxalment no existia encara el llibre que relatés la complicada peripècia editorial d’aquesta novel·la, des de les primeres guspires d’inspiració l’any 1905, fins als seus problemes amb la censura, tot passant per la seva laboriosa redacció i la molt més torturada publicació; o almenys això és el que sosté Kevin Birmingham, l’autor de «El libro más peligroso. James Joyce y la batalla por Ulises» (Es Pop, novembre 2016), cosa que no li discutiré, tant per la solvència del seu treball com pels múltiples premis que ha rebut.

Excuseu el tòpic, però «El libro más peligroso» es llegeix sovint com una novel·la, farcida de situacions increïbles i personatges fascinants. I encara que sigui en primera instància una història de trifulgues editorials, no pot evitar delinear la biografia de Joyce en els seus anys centrals, una vida marcada per la malaltia i la misèria bohèmia, tot i que molt ben subvencionada per una colla de mecenes abnegats. D’aquestes pàgines sorgeix un autor caòtic i obsessiu, d’expressió absolutament lliure, compromès només amb la seva escriptura i sord a les veus de la prudència i la contemporització. Hom no pot deixar d’admirar el seu menyspreu per les maniobres diplomàtiques i el rebuig a qualsevol censura.

Llegit ara, «Ulisses», malgrat l’obscuritat d’alguns passatges, difícilment es relacionaria amb la paraula «obscenitat». No conté ni la voluntat sexual de «L’amant de Lady Chatterley», ni una qüestió tan polèmica com la pederàstia de «Lolita». La seva capacitat d’escandalitzar s’ha perdut precisament gràcies a les batalles legals que va haver de vèncer fa gairebé un segle. L’any 1918, quan «Ulisses» es va començar a publicar en forma de serial a «The Little Review», la història de la literatura ja estava familiaritzada amb el gènere eròtic (o fins i tot pornogràfic) i amb el gènere escatològic-grotesc (posem per cas, Rabelais). Però no estava encara preparada per un tipus de llibre que evita les tipologies i la intenció programàtica, que barreja cos i esperit en una sola experiència humana. Joyce ho fica tot en aquesta novel·la-bagul: la metempsicosi, la transsubstanciació, els ronyons de porc, l’onanisme, el cul i les morenes. I el denominador comú que troba és a la vegada desesperant i consolador.

Una de las ironías del «Ulises» es que fuese prohibido para proteger las delicadas sensibilidades del público femenino, cuando el libro le debe su existencia a varias mujeres. Fue inspirado en parte por una, sufragado por otra, seriado por dos más y editado por una quinta.

«El libro más peligroso» el protagonitzen figures històriques «bigger than life» del segle XX. Si bé m’encanten aquests inversors de Wall Street, maliciosament plutòcrates, amb vena artística de mecenes, o els jutges lletracremats que, mentre juguen al tennis a Massachusetts, acaben aportant la sentència favorable que tots esperàvem, encara m'agrada més l'elenc de "secundàries". Té raó l’autor que el particular «via crucis» de Joyce va ser molt ben acompanyat per un grapat de dones admirables. Feministes, rebels, lesbianes, «queer avant la lettre».

Només per aquest tàcit homenatge (a Nora Barnacle, Margaret C. Anderson, Dora Marsden, Sylvia Beach o Harriet S. Weaver) ja hauríeu de llegir el llibre, un dels més estupends de la temporada. Però el seu contingut, ple de detalls insòlits i girs inesperats, retrata molt bé un moment crucial de la història literària i social del segle XX. Qualsevol lletracremat, s'estimi o no a Joyce, faria bé de llegir-lo.