Tots contra tots

Aniré ràpid, perquè la segona temporada de «Gomorra» (2016) és molt similar a la primera, o sigui que si et va agradar aquella no t’hauries de perdre aquesta. Repeteix el protagonisme el clan dels Savastano, mafiosos dedicats al tràfic de drogues a l’engròs; repeteix també una producció de factura impecable, una decoració d’interiors que conjuga els daurats i la xaroneria en tots els temps verbals, uns diàlegs d’impossible comprensió en la versió original (malgrat la connexió espanyola del dialecte napolità) i alguns dels barris més deprimits (i depriments) que es poden veure a la Unió Europea.

Com a relatives novetats, el patriarca Pietro Savastano passa la majoria dels dotze capítols emboscat, treballant a l’ombra; mentre que el seu fill Genny s’ocupa de la distribució de la droga des de l’apartada Roma. Es troba a faltar una presència femenina tan carismàtica com ho era Donna Imma a la temporada 1. L’Annalisa Magliocca, lideressa binguera en xandall, que interpreta Cristina Donadio representa un bon intent, encara que la supera Cristiana Dell’Anna fent d’una Patrizia Santoro plena de recursos.

Com ja vaig dir a l’entrada anterior, les fratricides lluites pel territori de les bandes criminals no acaben d’interessar-me (per primitives i literalment reduccionistes), i aquí ens trobem amb un munt de faccions que s’aniran destruint les unes a les altres amb alegria homicida. Malgrat tot, la sèrie té els seus moments brillants, tant en el pla narratiu com en l’estètic i, de tant en tant, revela detalls realment curiosos de la màfia (com que sigui possible subornar els empleats de pompes fúnebres per buidar un panteó i enterrar-hi després qui et convingui).

Si no ho he entès malament, existeix la possibilitat d’una tercera temporada. Si és així, algú a casa m’instarà a veure-la.