Munyim Barcelona

Barcelona és una vaca. Una vaca cega, però de la bona llet, per descomptat. Els llibres sobre Barcelona funcionen i fins i tot donen beneficis editorials, perquè cada vegada som més els jubilats, que entretenim els nostres anys crepusculars en pràctiques barcinofíliques; per tant en Jorge Carrión decideix escriure’n un de més, o li ho encarreguen. I l’ajuntament de la ciutat el coedita. En castellà es diu «Barcelona. Libro de los pasajes» i el firma Jorge Carrión. En català es titula «Barcelona. Llibre dels passatges» (traducció de Maria Llopis i Freixas) i el firma un tal Jordi Carrión (com abans es deia Carlos Dickens o Emilio Zola). Tots dos, a Galàxia Gutenberg.

El títol s’inspira (atenció que és referent cultural de primer ordre que farà callar els badocs) en el «Llibre dels passatges», projecte mai consumat de Walter Benjamin, i com a excusa única utilitza aquestes estretes vies de pas de circulació restringida, que són els passatges de la nostra ciutat. Direu que els passatges no donen per a tant, i tindreu tota la raó, que per un d’interessant en trobareu tres d’anodins o directament horrorosos; però en Carrión té un propòsit i no hi haurà qui l’aturi fins que no completi les tres-centes pàgines estipulades.

Dels passatges en diu alguna cosa, no ho puc negar, encara que no he sabut trobar el motiu pel qual va saltant pels barris sense ordre ni concert, de Montjuïc a Horta i tira perquè et toca. També acudeix sovint a l’hemeroteca i qualsevol notícia de «La Vanguardia» o «El Periódico» amb la paraula «pasaje» a dins ja li serveix per inflar el volum amb una mica de palla. I després, quan ja no disposa de més material, es desplaça als veïnatges o a les concomitàncies, o a les insinuacions, encara que el concepte «passatge» quedi ja molt lluny del text. Per exemple, se m’escapa quina relació tenen els elefants més famosos del zoo amb els passatges de Barcelona, però Carrión no fa distincions a l’hora de seleccionar anècdotes, algunes ben conegudes per qualsevol interessat en la ciutat i d’altres més obscures.

L’aportació més personal consisteix en algunes investigacions a peu de carrer i fragments d’intenció més literària, sovint en forma de llistes exhaustives. Les entrevistes amb els habitants dels passatges, tant si són famosos (Ouka Lele, Eduardo Mendoza, Benedetta Tagliabue) com si són anònims, tenen el valor de l’experiència viscuda, tant per part de l’autor com dels interlocutors i és l’únic que m’ha atret d’aquest «Llibre dels passatges». Les divagacions literàries, en canvi, satisfaran més o menys segons el gust de cadascú, però m’ha semblat que deien una cosa, com podien dir la contrària, tan febles eren en el seu argument.

Potser perquè ja he llegit força títols sobre la matèria, aquest «Llibre dels passatges» m’ha semblat una mica redundant, una mica prescindible. Només li agraeixo que em descobrís el fenomenal carrer Aiguafreda d’Horta, un passatge en tots els sentits, excepte en el nom.

I una observació final. Tot i que en el text són mencionats, a la bibliografia no apareix cap enllaç als seus blogs, de manera que cartògrafs barcelonins online tan perspicaços com Enric H. March i Peter Cowley queden un xic menystinguts. És el tradicional fervor per la cultura impresa davant de les eines d’informació digital.