Black is black?

Els problemes de raça, tan imbricats a la societat americana, són de vegades poc comprensibles vistos des de l’Europa occidental. Tanta animadversió, tanta violència policial, tanta discriminació sobre un percentatge important de la població no s’acaben d’entendre i cal acceptar que hi ha prejudicis i matisos que se’ns escapen. Per això no m’acabo d’explicar l’enorme èxit que va tenir als USA «Get Out» (Deixa’m sortir), el debut en la direcció del comediant Jordan Peele. Es tracta d’una pel·lícula de gènere —un thriller paranoic-fantàstic perfectament recomanable—, amb unes segones lectures que trobo que no n’hi ha per tant.

El fotògraf negre Chris Washington (Daniel Kaluuya, excel·lent) viatja amb la seva xicota blanca Rose (Allison Williams, la «pija» de «Girls») per conèixer els pares d’ella, un matrimoni de professionals liberals, votants confessos d’Obama. I encara que tots els presents es mostren molt cordials amb el jove, l’espectador aviat sospitarà que alguna cosa no rutlla. Més no diré.

Queda clara la intenció de Peele de servir-se de l’horror per parlar-nos del racisme soterrat i no confessable del seu país; però (potser amb intenció paròdica) es queda amb els tòpics més superficials i el que queda finalment són l’adrenalina i les esgarrifances. Que també està bé.

Amb més tela per tallar i molt més interès per a mi trobem «O.J: Made in America», el documental d’Ezra Benjamin Edelman que s’endugué un dels premis Oscar enguany. Es tracta en realitat d’una sèrie de l’ESPN per a la televisió, formada per cinc episodis d’uns 90 minuts cadascun, sobre l’ascensió i caiguda de l’astre del futbol americà O. J. Simpson. Sí, ja ho sé, jo seria el primer a pensar que a la vida hi ha cosa més importants que dedicar uns generosos 467 minuts (!) a una figura que ni em va ni em ve, i a més un esportista, quan a mi l’exercici físic reglamentat em produeix urticària. No podria estar més equivocat.

La sèrie comença amb els anys de carrera esportiva del futbolista, quan després d’uns orígens humils i una beca a la universitat de Southern California (on no devia obrir ni un sol llibre) es crea el seu mite de gran heroi americà. Aquesta part m’interessa poc, fins que no comença a apuntar-se la disfunció cognitiva d’O.J.: el negre que no es vol reconèixer com a tal. Indubtablement atractiu i objecte de desig de la comunitat blanca, esdevé gran atot en campanyes publicitàries durant la dècada dels 70. Ven per igual a consumidors negres i blancs i públicament es confessa cec a les diferències racials.

Paral·lelament a la instal·lació del futbolista en un barri privilegiat (i blanc) de Los Angeles, el documental ens va desgranant un llarg historial d’abusos policials infligits sobre la comunitat negra de la ciutat. Si us sembla fora de lloc, espereu una mica i tot recuperarà el sentit, quan es produeixi el gran daltabaix. Em refereixo a l’assassinat de la segona dona de Simpson (Nicole) i del seu presumpte amant Ronald Lyle Goldman. Serà llavors quan la posició ambigua respecte a la seva raça i els greuges acumulats per la població negra de L.A. confluiran en els tres episodis centrals de la sèrie (els millors), en un thriller judicial que supera per sorpreses i girs dramàtics qualsevol capítol de «The Good Wife», i a més són estrictament verídics.

La sèrie acaba amb una seqüència de veredictes absurds, hi havia millor manera d’acabar-la? Francesc, la pots mirar a Movistar+. Imprescindible.