El desgavell d’Anvers (1)

La casa Rockox

L’oficina de turisme de la ciutat més gran de Flandes, Anvers, sembla aconsellar-nos que passem abans per les més fotogèniques Bruges i Gant, amb un missatge acomplexat que no mereix de cap de les maneres. Hi ha un munt de motius per apropar-se a Anvers (i en detallaré alguns en propers apunts), però ara voldria parlar-vos del KMSKA (o Museu de les Belles Arts d’Anvers), des de l’any 2011 immers en un pla de renovació que conclourà a finals d’aquest any (o del següent). Les seves col·leccions s’han escampat per tot allà on les acceptessin i no sempre és fàcil segui’ls-hi la pista.

De la Wikipedia

Alguns dels quadres més bells dels mestres antics els trobareu a la casa de la família Rockox, antiga residència d’estil barroc propietat d’un alcalde de la ciutat que estava molt ben relacionat amb Rubens. Habitualment aquest museu intenta mostrar les seves col·leccions de la mateixa manera com les podien contemplar els seus propietaris, és a dir amb un atapeïment de peces a cada pany de paret, barrejades amb mobiliari i curiositats de naturalista (papallones, corall, estrelles de mar…) El conjunt és aclaparador i gairebé no permet fixar-se en les peces individualment, que per altra banda no sempre són les originals que els Rockox hi tenien en exhibició.

Per fortuna, a les dues primeres sales, amb un criteri expositiu més modern, es poden contemplar alguna de les obres més boniques del KMSKA, començant per la delicada «Santa Bàrbara» de Jan van Eyck. No tinc cap dubte que és una obra mestra; però jo me l’estimo doblement perquè la vaig descobrir en una enciclopèdia d’art quan tenia molts pocs anys i des de llavors li servo un respecte gairebé mític i al mateix temps una confiança com de vells companys de parvulari.

El retrat de Philippe de Croÿ, part dreta d’un díptic desmembrat però encara viu, és una excel·lent carta de presentació de les aptituds de Rogier van der Weyden per combinar exquisit realisme (la roba de vellut, la lluïssor del metalls) amb altes dosis d’espiritualitat encara no malmeses per la contrareforma. Però permeteu-me quedar-me amb el jove més terrenal de Hans Memling, sensacional des de qualsevol punt de vista. Potser immers en un paisatge ben poc documentat, però ple de veritat en la seva expressió de posteritat seriosa.

Allunyem-nos ara de tant realisme flamenc i passem a la febre meridional d’un Antonello de Messina. Aquesta instantània del Calvari provoca més preguntes que respostes. Fixeu-vos en els fragments d’ossamenta que hi ha escampats per terra i en el mussol en primer pla que simbolitza no sé què. La de l’esquerra ha de ser Maria, la mare, però el personatge androgin de la dreta no sé si és Sant Joan o la Magdalena. El paisatge amb tota seguretat és més Sicília que Jerusalem. Sempre que contemplo un d’aquests quadres que t’il·lustren el Gòlgota amb profusió de detalls, intento endevinar quin dels dos secundaris és el Bon Lladre i quin és el Dolent. Acostumo a veure’ls tots dos igualment convulsos i turmentats. Tanmateix, la seva roba interior sol ser interessant i sexy.

Acabaré amb la pintura més al·lucinada d’aquesta petita mostra. El seu autor és el francès Jean Fouquet (1425 - 1480) i de nou es tracta de la part dreta d’un díptic. La protagonitza una mare de déu amb el seu nen, que bé podria ser el retrat d’Agnès Sorel, l’amant de Carles VII i una de les dones més belles de la seva època, que havia mort dos anys abans. Centreu-vos en aquesta imatge d’un blaugrana insolent i no tornareu a dormir mai més.