Sorprèn trobar al Centre Belge de la Bande Dessinée un espai amb aires de llarga permanència dedicat a un autor relativament jove com és Pieter de Poortere (Gant, 1976). En una saleta decorada reflectint l’univers particular de l’autor, amb quadres kitsch, algunes de les seves tires originals, i unes versions animades fetes per a la televisió que es projecten contínuament, el dibuixant flamenc s’erigeix gairebé en l’estrella del museu.
Confesso que no havia sentit parlar mai d’ell, ni del seu personatge més famós Dickie (Boerke en neerlandès), però la breu coneixença que permet aquesta exposició m’ha deixat tant sense paraules com les que tampoc s’empren a les seves historietes. Ja sé que l’humor és un dels fluids més intransferibles, però a mi m’ha convençut plenament aquest Dickie, bête et méchant.
Confesso que no havia sentit parlar mai d’ell, ni del seu personatge més famós Dickie (Boerke en neerlandès), però la breu coneixença que permet aquesta exposició m’ha deixat tant sense paraules com les que tampoc s’empren a les seves historietes. Ja sé que l’humor és un dels fluids més intransferibles, però a mi m’ha convençut plenament aquest Dickie, bête et méchant.
Em va fer una mica de mal d'ull, però res greu. Sorprèn que, tractant-se bàsicament d'una obra sense paraules, el personatge tingui dos noms diferents.
ResponEliminaJa veus que a mi no. Això dels dos noms també passa amb el Kuifje neerlandès, quan el nom Tintin és gairebé universal.
EliminaJa n'he vist d'altres tires còmiques bèsties com aquestes, encara més bèsties, de fet. I no m'acaben de fer el pes. M'agrada més l'humor enginyós, però sense tanta malícia. Com dius tu, és molt intransferible.
ResponEliminaDigue'm maliciós ;p
Elimina