Qui esperi trobar al musical «The Greatest Showman» de l’australià Michael Gracey dades fidedignes sobre la vida de P. T. Barnum, el gran empresari del món de l’espectacle americà, haurà de mirar a una altra banda, perquè la pel·lícula que el representa té la consistència dramàtica d’un castell de focs d’artifici. Mostra el conte arquetípic del personatge d’orígens humils, Phineas Taylor Barnum (un carismàtic Hugh Jackman), que acaba assolint tots els somnis de joventut, es casa amb una noia de bona família (Michelle Williams) i, després d’improbables revessos, fa fortuna en el món de la faràndula.
L’interès d’un arc narratiu tan masegat podeu comptar que és escàs i l’intent de convertir la parada dels monstres del senyor Barnum —els seus nans, les seves sirenes, i les seves dones barbudes—en una reivindicació de la diferència, pot sonar a glòria en el nostre present de correcció política; però té poca veracitat històrica en un segle XIX d’explotació sistemàtica de tot el que es percebia com inferior.
Dramàticament insulsa, a «The Greatest Showman» li queda jugar la carta de l’espectacle. Se’n surt a mitges. Pertanyent al gènere infreqüent dels musicals creats expressament pel cinema, treu profit precisament de les cançons de Benj Pasek i Justin Paul, que ja van fer un treball similar a «La, la, land». Aquí no es mostren tan inspirats i els arranjaments moderns i quasi-disco sonen francament anacrònics, especialment quan li fan cantar al personatge històric de la soprano Jenny Lind una balada pròpia de Celine Dion. Tanmateix són números propulsius i plens d’energia que serveixen per dissimular els convencionalismes del material.
No diria que estiguin filmats amb particular competència, ni que les coreografies o l’escenografia superin l’aprovat. Però Jackman, que basa la seva reputació en el món del teatre musical, hi posa tones de ganes i energia fins a convèncer els més reticents. Zac Efron té un paper inventat i innecessari, però que no està mal interpretat. I m’ha agradat fer coneixença de l’actriu i cantant Zendaya, una trapezista preciosa.
L’any 1980 a Broadway es va estrenar un musical que es deia «Barnum» i que no té res a veure amb aquest. Curiosament, «The Greatest Showman» té tots els aires teatrals i simplificadors d’un èxit de Broadway traslladat a la gran pantalla, tot i que sabem que no ho és. Em temo que el seu destí final serà una inofensiva sobretaula dominical i televisiva. Coses pitjors us podrien passar.
L’interès d’un arc narratiu tan masegat podeu comptar que és escàs i l’intent de convertir la parada dels monstres del senyor Barnum —els seus nans, les seves sirenes, i les seves dones barbudes—en una reivindicació de la diferència, pot sonar a glòria en el nostre present de correcció política; però té poca veracitat històrica en un segle XIX d’explotació sistemàtica de tot el que es percebia com inferior.
Dramàticament insulsa, a «The Greatest Showman» li queda jugar la carta de l’espectacle. Se’n surt a mitges. Pertanyent al gènere infreqüent dels musicals creats expressament pel cinema, treu profit precisament de les cançons de Benj Pasek i Justin Paul, que ja van fer un treball similar a «La, la, land». Aquí no es mostren tan inspirats i els arranjaments moderns i quasi-disco sonen francament anacrònics, especialment quan li fan cantar al personatge històric de la soprano Jenny Lind una balada pròpia de Celine Dion. Tanmateix són números propulsius i plens d’energia que serveixen per dissimular els convencionalismes del material.
No diria que estiguin filmats amb particular competència, ni que les coreografies o l’escenografia superin l’aprovat. Però Jackman, que basa la seva reputació en el món del teatre musical, hi posa tones de ganes i energia fins a convèncer els més reticents. Zac Efron té un paper inventat i innecessari, però que no està mal interpretat. I m’ha agradat fer coneixença de l’actriu i cantant Zendaya, una trapezista preciosa.
L’any 1980 a Broadway es va estrenar un musical que es deia «Barnum» i que no té res a veure amb aquest. Curiosament, «The Greatest Showman» té tots els aires teatrals i simplificadors d’un èxit de Broadway traslladat a la gran pantalla, tot i que sabem que no ho és. Em temo que el seu destí final serà una inofensiva sobretaula dominical i televisiva. Coses pitjors us podrien passar.
Mira que aquesta em va cridar l'atenció quan la vaig veure anunciar, però acabes de fer que m'esperi a un diumenge a la tarda qualsevol.
ResponEliminaFaràs bé, perquè és una mica com de segona.
ResponEliminaJo, malgrat tot el que expliques, que és cert, la vaig gaudir molt. Tot i la poca fidelitat al personatge real, l'estima que tinc per Barnum (com ja et pots imaginar) m'hi va fer trobar com a casa. A la pel·lícula no s'explica, per exemple, que és el creador del Ringling Brothers and Barnum & Bailey Circus, que va ser conegut com l'espectacle més gran del món. Malauradament, el mes de maig de 2017 el Ringling plegarà veles i carpa després de segle i mig d'existència. Deixo el vincle al meu article sobre la fi d'aquest món:
ResponEliminaL'espectacle més gran del món
No nego que, si et deixes portar, no ho passes malament i tu tenies al·licients afegits.
Elimina