El groc i el negre

Sense presses ni pauses Carlos Zanón (Barcelona, 1966) fa temps que va conformant una envejable carrera literària de trajectòria sempre ascendent. Potser aquest 2017 ha marcat el seu moment més dolç en ser escollit pels hereus de Manolo Vázquez Montalbán com a continuador oficial de la saga Carvalho, mentre que Paco Camarasa li cedia el comissariat del festival BCNegra, dedicat com tothom sap a la literatura més negra i criminal. Però el seu èxit més personal enguany ha de ser l’excel·lent recepció de la seva novel·la «Taxi» (editada per Salamandra) i situada en lloc preferent a totes les llistes periodístiques d’«el millor de l’any que s’acaba».

«Taxi» té com a protagonista un taxista proper a la cinquantena, Sandino de malnom, fill del Guinardó (circumstàncies geogràfiques i professionals que, si no m’equivoco, tenen molt a veure amb l’entorn familiar de l’autor). Durant set dies el seguirem en el seu erràtic vagareig pels carrers de Barcelona en un itinerari més que farcit de peripècia. Zanón, amb una ambició potser excessiva, mira de tocar tota mena de tecles literàries. Algunes li funcionen bé, d’altres no tant.

Tenim així la figura del Sandino estripat, anti-heroi romàntic, lletraferit i melòman. Zanón no ha pogut evitar consignar els seus escriptors preferits ni la música que estima. Els capítols de la novel·la es titulen com les cançons del disc «Sandinista!» de The Clash (o sigui que ara ja sabeu d’on prové el malnom). Sandino té tants problemes com dones figuren a la seva vida. Començant per la seva companya Lola, que ja fa temps que l’està abandonant, tot i que ell no s’hi vulgui enfrontar. O la seva col·lega Sofía, a qui uneix una camaraderia sempre sota sospita d’alguna cosa més. O Natalia, la clienta «pija», que esdevé motiu d’ensonyament permanent. O Verónica, l’amant desapareguda en combat i en sospitoses circumstàncies. Reconeguem-ho, un protagonista amb tan alt nivell de fornici és sempre d’allò més agraït, encara que el seu erotisme funcioni mig avariat.

Hi ha després l’entorn familiar de Sandino: classe obrera o mitja-baixa del nord de la ciutat (Guinardó, ja s’ha dit). Zanón pren bons apunts del natural d’una realitat que coneix bé, tot i que no m’acabo de creure el personatge del germà gai i depressiu. La digressió sobre el passat de l’àvia sobra per extemporània i fulletonesca. I després de «The Big LeboWsky» hauria d’estar prohibit introduir les urnes amb cendres de difunts com a element del guió.

La successió de clients que pugen al taxi de Sandino intenten reflectir alguns aspectes particulars de la població barcelonina amb intencions de vegades documentals, però també tan sociològiques com les que mostrava Jafar Panahi al seu excel·lent «Taxi a Teheran». La deriva ens passeja pels barris més diversos de la ciutat, que Zanón descriu amb coneixement i tocs impressionistes, des de Pedralbes a Vila Olímpica, del Paral·lel a Gràcia.

Hi ha, com no podia ser d’altra manera, una trama criminal de la facció «botí d’estupefaents cau en les mans equivocades». No precisament original, però prou adient per un protagonista nihilista, melangiós i bàsicament decent, que sembla escapat de les pàgines de Raymond Chandler. En aquest sentit es diria que la continuïtat del llegat de Vázquez Montalbán és en bones mans, si més no, les adequades, i amb un plus d’ambició literària que mai em farà nosa.

De totes maneres, malgrat que l’autor demostri solvència i inventiva, i mereixi tota l’atenció del lector inquiet, no és aquest l’estil que més m’interessa o m’emociona. No sóc gens sensible a la poètica dels «losers» desenganyats, un plat que sembla reescalfat.