Pàgines

dijous, 7 de desembre del 2017

El país del que molts (no) tornen


Dirigit per Lee Unkrich i Adrian Molina, «Coco» (2017) el dinovè llargmetratge de Pixar, és un deliberat homenatge a la cultura i les tradicions mexicanes i potser de retruc un reconeixement de l’innegable pes específic que la cultura llatina té dins d’Estats Units. En mans poc curoses, una jugada així podria haver derivat en el folklorisme paternalista que gastava Disney als anys 40 a cintes com «Saludos amigos» o «The Three Caballeros». Prova que no ha estat així és la recepció clamorosa que ha tingut a Mèxic, país en el que s’inspira i on es va estrenar un mes abans que a la resta del món; tanmateix diria que arreu ha entusiasmat per igual.

La història. Imelda (Alanna Ubach), la matriarca del clan Rivera (res a veure…) estava casada amb un músic. Quan el marit abandonà Imelda i la seva filla Coco per encetar una carrera musical, la dona va proscriure tota activitat relacionada amb la música dins de la família. I així va ser fins que en el temps present, el seu rebesnét Miguel (Anthony Gonzalez), incapaç de reprimir la seva vocació musical, s’enfrontarà a la censura dels Rivera. En ocasió de la festivitat del «Dia de los muertos», en la qual les famílies visiten els cementiris i fan ofrenes als parents difunts, Miguel comet un sacrilegi involuntari i acaba com hoste de l’ultratomba. A menys que un familiar li doni la benedicció abans de l’alba, esdevindrà «un cadáver nada más», com en Raskayú. Héctor (Gael García Bernal), un mort molt enredaire, intentarà ajudar-lo de forma interessada.

Visualment «Coco» és de cap a peus una «flipada», un «trip» extremadament colorista que treu molt de suc de les tradicions mexicanes. Ja el pròleg, narrat amb papers retallats, és pur virtuosisme; encara que sigui molt més meritòria la veracitat de l’animació de tots els personatges humans. Malgrat el seu macabre potencial, els difunts tenen un aire molt afable que no espantarà ningú. Tant per això, com per unes monumentals arquitectures amb reminiscències «art déco», sospito que l’estètica del film deu molt al joc de 1989 «Grim Fandango».

Grim Fandango, 1989


Els temes mexicans estan introduïts amb fluïdesa i mai no resulten forçats. Per exemple, a la versió original en anglès (interpretada en la seva quasi totalitat per actors, si no mexicans, «latinos») s’intercalen sovint mexicanismes que no fan cap nosa i afegeixen un punt de color. Compteu que hi trobareu «mariachis» i «alebrijes», altars dels morts i tequila, Frida Kahlo i Jorge Negrete… Pot sonar a explotació pura, però el cert és que entra molt bé.   

El guió és complex i ben travat; recupera la millor Pixar, aquella que barrejava intel·ligència i sentiments —una mica oblidada a «El bon dinosaure», «Buscant Dory» i «Cars 3»—; però molt present a «Inside Out». Els més petits potser es perdran amb l’embolicada genealogia de la família Rivera i amb les subtileses escatològiques del trànsit entre el més enllà i el més ençà. Sóc partidari de no censurar a les criatures la incòmoda certitud de la mort; però no ho tinc tan clar amb la presentació d’un assassinat quasi explícit, molt involucrat en el «deus ex machina» conclusiu. En canvi els adults potser endevinaran els sorprenents girs de l’script mitja hora abans de produir-se, fet que no impedirà que ens posem a plorar com magdalenes quan pertoqui.

Posat a trobar alguna pega —apart del que és obvi per a qualsevol castellanoparlant: que Coco no sona a nom de dona—, la principal és que en una ficció on la música és crucial, les cançons originals són poc més que correctes, i encara!. Així que no espereu trobar aquí un altre «Let it Go». En quant al missatge subjacent sobre la importància de mantenir ferma la pinya familiar, sembla una concessió a la coproductora casa Disney. En tot cas, i sense garanties de reacció favorable pel públic més infantil, «Coco» és una deliciosa «piñata» colorista, farcida de regals, i amb un cor molt dolç. No us la perdéssiu.

7 comentaris:

  1. CoCo Chanel. Tots els crítics en diuen meravelles d'aquesta pel·lícula.

    ResponElimina
  2. He passar de puntetes pel teu post, només llegint la valoració i algun fragment més, perquè aquesta sí que la vull veure. Veig que a més la recomanes, així que amb el doble de ganes ara.

    ResponElimina
  3. Em va sobrar sucre -les primeres Pixar no en tenien ni la meitat- i em van molestar les cançons: amb alguna excepció, detesto els films amb cançonetes, però si era necessari "per exigències del guió", haurien pogut posar corridos. Està bé, ma non troppo, i això darrerament comença a ser habitual amb les pelis Pixar. Se'ls va esgotant la creativitat, o és cosa de les exigències de la casa mare, no ho sé, però el cert és cada cop em costa més sortir satisfet d'una peli Pixar

    ResponElimina