Secrets de sobretaula

Vuit mesos només ha trigat Álex de la Iglesia a estrenar nova pel·lícula després de la interessant «El bar». Cosa rara en ell, no és una obra original seva, ja que es tracta de l’adaptació d’un èxit recent del cinema italià, «Perfetti sconosciuti» de Paolo Genovese, que no he vist. Ignoro per tant les diferències que presenten al respecte aquest «Perfectos desconocidos», el guió del qual firma l’habitual Jorge Guerricaechevarría. Sospito que apart de l’espanyolització de les situacions, s’hi ha afegit una subtrama apocalíptica que no fa nosa, però que aporta poc.

Tracta d’un sopar d’amics que voregen la cinquantena i que sembla que es coneixen de tota la vida; tres parelles, entre elles una acabada de casar, i un divorciat amb xicota nova (que acaba no apareixent). Algú proposa un joc no gaire innocent: tothom posarà els mòbils sobre la taula i atendrà de forma pública tots els missatges i trucades que rebi durant la nit. No cal ser un endeví per preveure que tot acabarà en un desastre on es descobriran els secrets i mentides de cadascun dels presents. Mentrestant, en el cel de Madrid, un eclipsi de lluna la farà tornar vermella, per arrodonir la catàstrofe.

«Perfectos desconocidos», per la seva unitat d’espai i el reduït nombre d’actors, bé podria ser una obra de teatre i potser ho era en origen. En tot cas està escrita amb diabòlica eficàcia, plena de girs inesperats, que fan que no decaigui mai l’interès durant els ajustats 96 minuts que té de durada. En una obra d’aquest tipus és imprescindible comptar amb un repartiment sòlid, i el cert és que els actors estan tots entre bé i impecables. Com sol passar, els més joves queden una mica deslluïts davant de professionals tan avesats com Belén Rueda, Ernesto Alterio, Juana Acosta i sobretot Pepón Nieto i Eduard Fernández.

Álex de la Iglesia sembla sentir-se molt còmode amb aquest material de comèdia negra i misantròpica, que tant li escau. I malgrat la natura bàsicament estàtica de la situació, aconsegueix una filmació dinàmica i molt fluïda que converteix el pis dels amfitrions en una capsa de sorpreses també visuals. «Perfectos desconocidos», potser no tan ambiciós com altres títols seus, és sens dubte un dels més rodons. Absolutament recomanable si us plauen els caramels amargants.