Act Up-Paris és una associació militant de lluita contra la sida, creada el juny de 1989 a partir del grup homòleg americà nascut dos anys abans. Els seus orígens venien motivats per la indiferència general de les institucions davant un problema sanitari en el qual els afectats s’hi jugaven literalment la vida. Aquesta crisi, que assolí el seu punt àlgid a finals de la dècada dels 80 i principis del 90 ara pot semblar-nos una incidència remota; però pels infectats, els seus amics i les seves famílies l’experiència va marcar les nostres vides.
«120 battements par minute» de Robin Campillo rememora des de dins amb coneixement de primera mà l’activisme d’Act Up en aquells anys crucials. Es tracta d’un retrat col·lectiu de gent diversa —no només homes gais, sinó també lesbianes, transsexuals, un hemofílic i la seva mare…— reunits per exigir una resposta del govern de Miterrand, de les autoritats sanitàries, de la dictadura de les farmacèutiques en una cursa contra rellotge davant de l’amenaça d’una mort que s’endevina imminent.
Bona part de la primera hora de la pel·lícula s’ocupa d’extenses discussions assembleàries, puntejades de tant en tant per incursions públiques de terrorisme de baixa intensitat. Pot sonar un programa més aviat eixut, però el to realista i urgent converteix la ficció en un joc dialèctic apassionant, on són tan importants els nombrosos actors caracteritzats perfectament amb un parell de trets, com un guió d’estructura impecable. Caldrà recordar aquí que Campillo firmà el guió de «La classe» («Entre les murs») de Laurent Cantet, un altre magistral estudi de les dinàmiques de grup.
La segona part del film, en canvi, se centra en les relacions de dos activistes serodiscordants: el sulfúric i seropositiu Sean (Nahuel Pérez Biscayart) i l’atractiu però saludable Nathan (Arnaud Valois). La història dels amants de destí tràgic no resulta tan interessant com la dels activistes, potser perquè constitueix l’arquetip argumental de la majoria de pel·lícules sobre la sida. Encara així, cal aplaudir l’absència de sentimentalisme i el punt just d’humor de les escenes del dol final.
Excel·lentment interpretada, especialment per Pérez Biscayart, i amb la presència molt benvinguda d’Adèle Haenel (protagonista del darrer excurs dels Dardenne), dirigida amb vibrant intensitat i amb uns 140 minuts bastant justificats, «120 battements par minute» (la pulsació de la música «house») ens ha deixat molt més que tocats. A Can Avalanche el VIH no és qüestió que es pugui prendre a la lleugera, i aquesta versió tan candent mereix tota la meva admiració i també l’impuls de la prescripció obligada.
«120 battements par minute» de Robin Campillo rememora des de dins amb coneixement de primera mà l’activisme d’Act Up en aquells anys crucials. Es tracta d’un retrat col·lectiu de gent diversa —no només homes gais, sinó també lesbianes, transsexuals, un hemofílic i la seva mare…— reunits per exigir una resposta del govern de Miterrand, de les autoritats sanitàries, de la dictadura de les farmacèutiques en una cursa contra rellotge davant de l’amenaça d’una mort que s’endevina imminent.
Bona part de la primera hora de la pel·lícula s’ocupa d’extenses discussions assembleàries, puntejades de tant en tant per incursions públiques de terrorisme de baixa intensitat. Pot sonar un programa més aviat eixut, però el to realista i urgent converteix la ficció en un joc dialèctic apassionant, on són tan importants els nombrosos actors caracteritzats perfectament amb un parell de trets, com un guió d’estructura impecable. Caldrà recordar aquí que Campillo firmà el guió de «La classe» («Entre les murs») de Laurent Cantet, un altre magistral estudi de les dinàmiques de grup.
La segona part del film, en canvi, se centra en les relacions de dos activistes serodiscordants: el sulfúric i seropositiu Sean (Nahuel Pérez Biscayart) i l’atractiu però saludable Nathan (Arnaud Valois). La història dels amants de destí tràgic no resulta tan interessant com la dels activistes, potser perquè constitueix l’arquetip argumental de la majoria de pel·lícules sobre la sida. Encara així, cal aplaudir l’absència de sentimentalisme i el punt just d’humor de les escenes del dol final.
Excel·lentment interpretada, especialment per Pérez Biscayart, i amb la presència molt benvinguda d’Adèle Haenel (protagonista del darrer excurs dels Dardenne), dirigida amb vibrant intensitat i amb uns 140 minuts bastant justificats, «120 battements par minute» (la pulsació de la música «house») ens ha deixat molt més que tocats. A Can Avalanche el VIH no és qüestió que es pugui prendre a la lleugera, i aquesta versió tan candent mereix tota la meva admiració i també l’impuls de la prescripció obligada.
OK.
ResponEliminaApunto. Me huele a interesante.
Gracies ¡
De res.
Elimina