Història de dues ciutats

Aquesta sèrie, la primera temporada de la qual prové del llunyà 2011, ja l’ha vista tothom, fet irrellevant que no m’impedirà comentar-la amb més imprecisió o menys gràcia en aquest blog que també és de tots vosaltres. Parlo de Bron/Broen/El pont, una coproducció de la televisió sueca (Sveriges Television) i danesa (DR), escrita per Hans Rosenfeldt, i partícip amb tot el dret a la recent (o no tan recent) moda del «nòrdic noir».

No és la primera vegada que una sèrie de televisió ens parla de les diferències i similituds de dos països veïns com són Suècia i Dinamarca (em ve al cap aquell estranyíssim «The Kingdom» de Lars von Trier), on sempre es contraposa la freda seriositat dels primers amb la simpàtica informalitat dels segons, una enèsima iteració dels prejudicis nord-sud, però a escala escandinava. En aquest cas, els idiomes respectius són prou similars com perquè es produeixi un esporàdic bilingüisme passiu que no genera violència ni agressivitat i que fa goig d’escoltar (en la VO). Bron/Broen circula amb fluïdesa entre els dos països gràcies al pont d’Øresund, motiu titular de la sèrie, nexe d’unió d’amb prou feines vuit quilòmetres, que connecta dos grans nuclis urbans. Dinamarca està representada per la seva capital Copenhagen, mentre que Suècia és a tots els efectes Malmö. Visualment, se sap que ens trobem a Malmö perquè s’hi veu el gratacels retorçat d’en Santiago Calatrava. En canvi a Copenhagen no hi ha cap gratacels retorçat de Calatrava.

Com que el cadàver amb el que s’inicia la intriga apareix repartit equitativament al dos costats de la frontera enmig del pont titular, les policies d’ambdós països es veuen obligades a col·laborar. Aviat es descobrirà que darrera del crim hi ha un assassí en sèrie d’altes aspiracions socials. No són els «serial killers» els protagonistes ideals de cap mena de misteri policial, perquè tendeixen a l’assassinat arbitrari i de mínima lògica. No és el cas aquí, on res és tan arbitrari com sembla i la trama està magistralment travada, fins i tot en les seves aparents digressions.

Com correspon al gènere, l’estètica és gèlida i depriment. Malgrat que està rodada en color, de vegades la fotografia deriva cap al blanc i negre i gris, mentre que els escenaris retratats són d’aquells que omplen els malsons del patronat turístic local.

Bron/Broen té la fortuna de comptar amb un parell de protagonistes que es complementen molt bé. Per la part danesa tenim a Martin Rohde (Kim Bodnia), un detectiu una mica simplista i panxacontent a qui les dones donaran més d’un disgust per culpa de la seva bragueta fàcil. En el camp suec (i veritable arma secreta de la sèrie) es troba la Saga Norén (Sofia Helin), una agent quasi autista i d’empatia zero que provocarà les situacions més còmiques, però també les més punyents. La utilització de la seva hipotètica capacitat de mentir en el clímax final és simplement magistral.

En resum, la temporada 1 de Bron/Broen és sòlida, ben ideada i amb el factor diferencial positiu de la Saga Norén. No ens perdrem la T2, ni les que vinguin després, llevat de decepcions.