Londres 1955. El cèlebre dissenyador Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) està acostumat a vestir la flor i la nata de la reialesa i l’alta societat. Perfeccionista en la feina, però completament incapaç de gestionar la seva vida privada, conviu amb la seva germana Cyril (Leslie Manville), que li fa de mare, d’infermera, de psiquiatra i de relacions públiques. L’aparició d’Alma (Vicky Krieps), una cambrera d’aparença fràgil però insospitats recursos capgirarà l’equilibri de forces a la «maison» Woodcock.
Aquesta pretén ser la sinopsi de «Phantom Thread» («El fil invisible») el film de Paul Thomas Anderson tan ben rebut a la temporada de premis que comença. És una pel·lícula que sembla que provingui d’una altra època, no només per la seva pulcra ambientació als escenaris més tradicionals de la dècada dels 50, sinó per la seva fotografia tènue i elegant (responsabilitat del director, encara que no ho vulgui dir), per la veneració amb la que es tracta un ofici tan artesanal i pel pudor amb el que està narrada la història. Només l’excel·lent banda sonora de Jonny Greenwood, plena de pianos melancòlics i violins sumptuosos, deixa escapar algun zumzeig electrònic.
«El fil invisible» és una pel·lícula molt bella de veure i d’una exaltada sensualitat, que s’exacerba quan l’opulent vestuari ocupa el primer pla (en canvi el sexe és el·líptic i en tot cas dubtós). L’atractiu embolcall estètic crea un interessant contrast amb un material humà que és pura podridura. Plana també per algun lloc un fosc sentit de l’humor.
Com caldria esperar, Daniel Day-Lewis (que assegura que aquest serà el seu comiat del món de la interpretació) munta un recital a partir de les neurosis d’aquest perepunyetes que és en Reynolds i ho fa sense ni una gota d’histrionisme, que ja té mèrit! La luxemburguesa Vicky Krieps, malgrat acreditar una sòlida carrera anterior, potser saltarà a la fama amb aquest rol no gens fàcil, on innocència, passió i càlcul es barregen sense cap ordre concret. Però per a mi la Lesley Manville és la vencedora absoluta en qüestions d’interpretació; perquè menys sempre serà més, sobre tot quan parlem d’exímies actrius britàniques.
No, no m’ho he passat malament amb aquest «El fil invisible», tot i que no calien cadascun dels seus 130 vistosos minuts. Queda clar que Paul Thomas Anderson estima els seus protagonistes insuportables i visionaris. No queda tan clar que els seus espectadors compartim la mateixa opinió, tot i que el recolzarem si cal fins a les portes de l'infern.
Aquesta pretén ser la sinopsi de «Phantom Thread» («El fil invisible») el film de Paul Thomas Anderson tan ben rebut a la temporada de premis que comença. És una pel·lícula que sembla que provingui d’una altra època, no només per la seva pulcra ambientació als escenaris més tradicionals de la dècada dels 50, sinó per la seva fotografia tènue i elegant (responsabilitat del director, encara que no ho vulgui dir), per la veneració amb la que es tracta un ofici tan artesanal i pel pudor amb el que està narrada la història. Només l’excel·lent banda sonora de Jonny Greenwood, plena de pianos melancòlics i violins sumptuosos, deixa escapar algun zumzeig electrònic.
«El fil invisible» és una pel·lícula molt bella de veure i d’una exaltada sensualitat, que s’exacerba quan l’opulent vestuari ocupa el primer pla (en canvi el sexe és el·líptic i en tot cas dubtós). L’atractiu embolcall estètic crea un interessant contrast amb un material humà que és pura podridura. Plana també per algun lloc un fosc sentit de l’humor.
Com caldria esperar, Daniel Day-Lewis (que assegura que aquest serà el seu comiat del món de la interpretació) munta un recital a partir de les neurosis d’aquest perepunyetes que és en Reynolds i ho fa sense ni una gota d’histrionisme, que ja té mèrit! La luxemburguesa Vicky Krieps, malgrat acreditar una sòlida carrera anterior, potser saltarà a la fama amb aquest rol no gens fàcil, on innocència, passió i càlcul es barregen sense cap ordre concret. Però per a mi la Lesley Manville és la vencedora absoluta en qüestions d’interpretació; perquè menys sempre serà més, sobre tot quan parlem d’exímies actrius britàniques.
No, no m’ho he passat malament amb aquest «El fil invisible», tot i que no calien cadascun dels seus 130 vistosos minuts. Queda clar que Paul Thomas Anderson estima els seus protagonistes insuportables i visionaris. No queda tan clar que els seus espectadors compartim la mateixa opinió, tot i que el recolzarem si cal fins a les portes de l'infern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada