«The Florida Project» del cineasta independent Sean Baker participa de l’agraït filó dels retrats d’infanteses desvalgudes. En aquest cas se situa en el present a una de les zones més deprimides de Florida, no gens casualment en el veïnatge de la gran atracció turística de Disney World. És l’estiu i Moonee, una nena de sis anys que viu amb la seva mare a un hotel tronat, passa les jornades alegrement amb els seus amiguets, tafanejant, fent entremaliadures i buscant la manera de menjar gelats de franc. A través de les seves escapades quotidianes anirem descobrint el món que l’envolta i els personatges que l’habiten, tots objectivament sòrdids o depauperats, però que els nens contemplen amb alegre complicitat.
La pel·lícula afavoreix aquesta mirada infantil i pinta els barris pobres que habiten amb una pàtina màgica de colors pastel. Durant gran part del metratge «The Florida Project» deambula sense gaire propòsit d’un episodi a un altre d’una experiència estival; pel meu gust aquest vagareig amorf es podria haver escurçat una mica sense causar cap prejudici. Potser és que no sóc gaire «criaturero», però aquesta canalla tan hiperactiva i cridanera m’ha acabat atacant una mica. I això que són els que millor ho fan, especialment la protagonista Brooklynn Prince, un prodigi de naturalitat on probablement ella no hi posa cap artifici.
Bé menteixo, també està molt bé William Dafoe, encarregat del manteniment de l’hotel i àngel tutelar de tota aquesta quitxalla desatesa. Ha estat justament nominat a l’Oscar. Si no m’equivoco, ell és junt amb altres dos papers menors, l’únic actor professional implicat en el projecte.
Apart de la seva innecessària durada de 111 minuts, el que trobo més discutible de «The Florida Project» és la seva precipitada conclusió. Després d’hora i mitja de peripècia desdramatitzada, el film decideix pujar la intensitat melodramàtica fins a extrems de difícil gestió, i a l’últim minut fuig d’estudi amb una seqüència escapista que renega de tot el llenguatge realista anterior. D’això s’en diu fer trampa, narrativa, però trampa igualment.
La pel·lícula afavoreix aquesta mirada infantil i pinta els barris pobres que habiten amb una pàtina màgica de colors pastel. Durant gran part del metratge «The Florida Project» deambula sense gaire propòsit d’un episodi a un altre d’una experiència estival; pel meu gust aquest vagareig amorf es podria haver escurçat una mica sense causar cap prejudici. Potser és que no sóc gaire «criaturero», però aquesta canalla tan hiperactiva i cridanera m’ha acabat atacant una mica. I això que són els que millor ho fan, especialment la protagonista Brooklynn Prince, un prodigi de naturalitat on probablement ella no hi posa cap artifici.
Bé menteixo, també està molt bé William Dafoe, encarregat del manteniment de l’hotel i àngel tutelar de tota aquesta quitxalla desatesa. Ha estat justament nominat a l’Oscar. Si no m’equivoco, ell és junt amb altres dos papers menors, l’únic actor professional implicat en el projecte.
Apart de la seva innecessària durada de 111 minuts, el que trobo més discutible de «The Florida Project» és la seva precipitada conclusió. Després d’hora i mitja de peripècia desdramatitzada, el film decideix pujar la intensitat melodramàtica fins a extrems de difícil gestió, i a l’últim minut fuig d’estudi amb una seqüència escapista que renega de tot el llenguatge realista anterior. D’això s’en diu fer trampa, narrativa, però trampa igualment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada