Potser ha arribat l’hora de sol·licitar una moratòria sobre obres documentals o de ficció que es refereixin a la figura del narcotraficant colombià Pablo Escobar: comencen a haver-n’hi masses. Sembla que Fernando León de Aranoa feia temps que estava preparant el seu particular projecte sobre Escobar, tot basant-se en el llibre de la periodista Virginia Vallejo «Amando a Pablo, odiando a Escobar», quan va tenir la mala fortuna que s’hi interposés l’estrena de la sèrie de Netflix «Narcos». Aquesta inesperada coincidència li ha fet un flac favor al film «Loving Pablo», que ara arriba a les nostres pantalles.
Tot el que explica —la fulgurant carrera criminal del narcotraficant, des d’uns orígens humils, fins a un final sense èpica, passant per episodis surrealistes o directament grotescos— ja ho havia explicat amb més detall i context la sèrie televisiva. Amb poc més de dues hores és difícil que es pugui arribar a una similar profunditat. Llavors, ¿què queda d’original en la versió de León de Aranoa? Per començar el punt de vista de Virginia Vallejo, amant puntual d’Escobar, que esdevé la narradora de tota la pel·lícula, encara que només estigués present en algunes de les escenes narrades.
Les narratives que depenen massa d’una veu en off solen ser un mal negoci i encara més quan el personatge que parla té tan poca entitat. Penélope Cruz dona molt bé el tipus d’exuberant bellesa llatina, però té poc paper a defensar. A més, per necessitats de producció, la pel·lícula s’ha rodat en anglès, un anglès farcit de colombianismes, que en boca de Cruz exaspera una mica.
L’altre punt d’interès en el film de León, i l’únic motiu real per anar-lo a veure, és Javier Bardem en una de les seves composicions d’implicació total. Transformat físicament fins a extrems de no retorn, barreja de seducció i brutalitat, resulta una contínua lliçó interpretativa. A més, en aquest cas, el seu anglès mestís sí que resulta creïble.
Malgrat un guió poc rodó, «Loving Pablo» no és una mala pel·lícula i algunes escenes d’acció són realment brillants. El que li ha fallat totalment és el do de l’oportunitat.
Tot el que explica —la fulgurant carrera criminal del narcotraficant, des d’uns orígens humils, fins a un final sense èpica, passant per episodis surrealistes o directament grotescos— ja ho havia explicat amb més detall i context la sèrie televisiva. Amb poc més de dues hores és difícil que es pugui arribar a una similar profunditat. Llavors, ¿què queda d’original en la versió de León de Aranoa? Per començar el punt de vista de Virginia Vallejo, amant puntual d’Escobar, que esdevé la narradora de tota la pel·lícula, encara que només estigués present en algunes de les escenes narrades.
Les narratives que depenen massa d’una veu en off solen ser un mal negoci i encara més quan el personatge que parla té tan poca entitat. Penélope Cruz dona molt bé el tipus d’exuberant bellesa llatina, però té poc paper a defensar. A més, per necessitats de producció, la pel·lícula s’ha rodat en anglès, un anglès farcit de colombianismes, que en boca de Cruz exaspera una mica.
L’altre punt d’interès en el film de León, i l’únic motiu real per anar-lo a veure, és Javier Bardem en una de les seves composicions d’implicació total. Transformat físicament fins a extrems de no retorn, barreja de seducció i brutalitat, resulta una contínua lliçó interpretativa. A més, en aquest cas, el seu anglès mestís sí que resulta creïble.
Malgrat un guió poc rodó, «Loving Pablo» no és una mala pel·lícula i algunes escenes d’acció són realment brillants. El que li ha fallat totalment és el do de l’oportunitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada