El director israelià Samuel Maoz o bé no té pressa o bé és un perfeccionista meticulós: nascut el 1962, només ha dirigit dues pel·lícules. Va debutar el 2009 amb «Lebanon» i ara estrena «Foxtrot», que ha estat molt ben rebuda als festivals.
El film s’estructura en tres parts molt ben diferenciades, a la manera dels tres actes d’una peça teatral; de fet, la tragèdia grega, amb els temes del destí i el desafiament als déus, n’és un referent gairebé explícit. A la primera part la família d’un arquitecte benestant (el sempre agradable de veure Lior Ashkenazi) rep la notícia de la mort del seu fill, soldat en una zona fronterera. La càmera segueix les reaccions de dol dels personatges mentre es posen en marxa els mecanismes dels oficis fúnebres. En una segona part veurem aquest fill, de qui s’havia anunciat la mort, en la seva activitat quotidiana vigilant una barrera en meitat del no res. Del drama d’alta intensitat de la primera part, passem a una passivitat absurda, un dia a dia sense objecte ni sentit, barreja de Becket i Kafka.
La tercera part ve introduïda per un pròleg d’animació que tapa una el·lipsi de sis mesos. El matrimoni, els pares del difunt, sembla que s’han separat i han caigut en una espiral de depressió i retrets. En un llarg cara a cara, que oscil·la entre el joc de la veritat i un porro compartit, sembla que s’assoleix una certa conciliació. Una escena final conclou en clau irònica aquest torturat viatge per les culpes heretades.
Fins i tot l’espectador més distret s’adonarà que Samuel Maoz és un formalista estricte (aquests plans zenitals, aquestes mirades centrals, aquests moviments de càmera tan deliberats…); un fet que de vegades posa en risc el seu missatge, sobretot als dos primers actes. En el primer, el contrast entre el visceral crit de dolor i la seva presentació artificiosa conformen un interessant nucli de tensió. En el segon, el tedi del post fronterer, amb la seva estètica frontal de teatret a la italiana, fa pensar en Wes Anderson (ves per on). És al tercer acte on l’estètica deixa pas a la vulnerabilitat humana i a l’emoció pura, i els actors (Lior Ashkenazi i Sarah Adler) poden lluir-se.
Israel ha de ser un país estrany on viure. Un país on l’àvia senil recupera la llengua alemanya de la seva jovenesa, on cada mort requereix un responsable, on un ateu pacta amb déu la seva fortuna futura, on cada crim rep un càstig diví, on es pot filmar una pel·lícula tan filosòficament intrigant com aquesta «Foxtrot».
Foxtrot: un ball que, facis el que facis, sempre acabes al punt de partida.
El film s’estructura en tres parts molt ben diferenciades, a la manera dels tres actes d’una peça teatral; de fet, la tragèdia grega, amb els temes del destí i el desafiament als déus, n’és un referent gairebé explícit. A la primera part la família d’un arquitecte benestant (el sempre agradable de veure Lior Ashkenazi) rep la notícia de la mort del seu fill, soldat en una zona fronterera. La càmera segueix les reaccions de dol dels personatges mentre es posen en marxa els mecanismes dels oficis fúnebres. En una segona part veurem aquest fill, de qui s’havia anunciat la mort, en la seva activitat quotidiana vigilant una barrera en meitat del no res. Del drama d’alta intensitat de la primera part, passem a una passivitat absurda, un dia a dia sense objecte ni sentit, barreja de Becket i Kafka.
La tercera part ve introduïda per un pròleg d’animació que tapa una el·lipsi de sis mesos. El matrimoni, els pares del difunt, sembla que s’han separat i han caigut en una espiral de depressió i retrets. En un llarg cara a cara, que oscil·la entre el joc de la veritat i un porro compartit, sembla que s’assoleix una certa conciliació. Una escena final conclou en clau irònica aquest torturat viatge per les culpes heretades.
Fins i tot l’espectador més distret s’adonarà que Samuel Maoz és un formalista estricte (aquests plans zenitals, aquestes mirades centrals, aquests moviments de càmera tan deliberats…); un fet que de vegades posa en risc el seu missatge, sobretot als dos primers actes. En el primer, el contrast entre el visceral crit de dolor i la seva presentació artificiosa conformen un interessant nucli de tensió. En el segon, el tedi del post fronterer, amb la seva estètica frontal de teatret a la italiana, fa pensar en Wes Anderson (ves per on). És al tercer acte on l’estètica deixa pas a la vulnerabilitat humana i a l’emoció pura, i els actors (Lior Ashkenazi i Sarah Adler) poden lluir-se.
Israel ha de ser un país estrany on viure. Un país on l’àvia senil recupera la llengua alemanya de la seva jovenesa, on cada mort requereix un responsable, on un ateu pacta amb déu la seva fortuna futura, on cada crim rep un càstig diví, on es pot filmar una pel·lícula tan filosòficament intrigant com aquesta «Foxtrot».
Foxtrot: un ball que, facis el que facis, sempre acabes al punt de partida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada