Heterodoxes

En la seva primera pel·lícula en anglès el xilè Sebastián Lelio torna a explicar-nos (com a «Gloria» i «Una mujer fantástica») una història de dones fortes i decidides a portar les regnes de la seva pròpia vida. «Disobedience» es basa en la novel·la homònima de Naomi Alderman que han adaptat Lelio i Rebecca Lenkiewicz, guionista de la fantàstica «Ida».

Ronit Krushka (Rachel Weisz), fotògrafa a Nova York, retorna a Londres en assabentar-se de la mort del seu pare el rabí amb el que feia temps que no es parlava. Allà es retrobarà amb l’estricta comunitat ortodoxa que no li ha perdonat la relació amorosa que va mantenir amb la seva millor amiga Esti (Rachel McAdams). Actualment Esti està casada amb Dovid Kuperman (Alessandro Nivola), el deixeble predilecte del pare de Ronit i hereu seu com a cap de la sinagoga. El conflicte queda servit, on passió, fe, obediència i perdó tindran tots el seu paper.

«Disobedience» és potser la pel·lícula més formalment austera que li conec a Lelio, malgrat una excel·lent fotografia de Danny Cohen (habitual de Tom Hooper, «El discurs del rei», «Els miserables», «La noia danesa») i una banda sonora de Matthew Herbert que destil·la una excitant originalitat. El guió és mesuradíssim i evita els excessos melodramàtics en els que podria caure fàcilment i mostra un gran respecte pels personatges. Però evidentment la seva gran basa són els seus intèrprets. Les dues Rachel estan perfectes en la seva contenció i domini del rol; i quan (breument) esclata la passió, no crec que ningú s’escandalitzi contemplant dues dones tan precioses. Nivola, malgrat un paper menys simpàtic i un canvi de parer final que no t’acabes de creure, està inapel·lable i té força morbo amb tota la parafernàlia ortodoxa que gasta.

«Disobedience» compta amb la doble benedicció d’una immersió antropològica en una comunitat poc coneguda de tradicions sufocants i un retrat d’éssers humans enfrontats a les seves decisions. Molt recomanable per espectadors de ment adulta.