La dèria per la televisió escandinava ja ens ve de sèrie (atenció, joc de paraules!). Fa poc l’amic Puigcarbó em recomanava «Occupied», un programa de política-ficció ideat per l’estrella del nòrdic «noir» Jo Nesbø, disponible a la plataforma Movistar+. I allà que hi he anat a petar de quatre grapes.
La hipòtesi resulta entre forassenyada i plausible: una Noruega imbuïda d’esperit ecològic decideix aturar el seu subministrament d’energies fòssils (petroli i gas) a la Comunitat Europea per afavorir les plantes d’energia atòmica basades en el tori. Rússia (recolzada no tan secretament per l’esmentada C.E.) inicia una invasió subtil que torna a imposar gas i petroli, mentre infiltra alguns dels seus ciutadans amb intencions bastant perverses.
Resulta complicat elevar una ficció a partir d’aquests predicats bàsics: cal barrejar les històries personals amb un context més elevat i panoràmic. Al principi, la cosa funciona bé, i ningú no posa en dubte que sempre siguin el mateix periodista i el mateix policia els que protagonitzin tots els embolics. Però el suflé va desmuntant-se de mica en mica i abans d’arribar al desè capítol me n’havia desinteressat. No m’han quedat gaires ganes, la veritat, de contemplar una segona temporada.
No cal dir que a Rússia «Occupied» els ha fet tanta gràcia com patir un còlic nefrític.
****
La hipòtesi resulta entre forassenyada i plausible: una Noruega imbuïda d’esperit ecològic decideix aturar el seu subministrament d’energies fòssils (petroli i gas) a la Comunitat Europea per afavorir les plantes d’energia atòmica basades en el tori. Rússia (recolzada no tan secretament per l’esmentada C.E.) inicia una invasió subtil que torna a imposar gas i petroli, mentre infiltra alguns dels seus ciutadans amb intencions bastant perverses.
Resulta complicat elevar una ficció a partir d’aquests predicats bàsics: cal barrejar les històries personals amb un context més elevat i panoràmic. Al principi, la cosa funciona bé, i ningú no posa en dubte que sempre siguin el mateix periodista i el mateix policia els que protagonitzin tots els embolics. Però el suflé va desmuntant-se de mica en mica i abans d’arribar al desè capítol me n’havia desinteressat. No m’han quedat gaires ganes, la veritat, de contemplar una segona temporada.
No cal dir que a Rússia «Occupied» els ha fet tanta gràcia com patir un còlic nefrític.
****
També noruega, però molt diferent, i aquest cop recomanada per la Tina Vallès, és «Unge lovende» (coneguda internacionalment com «Young and Promising» («Joves i prometedores»). Tracta de tres amigues que es van conèixer a l’escola de teatre i ara comparteixen pis. Estan en aquella edat, els vint-i-tants, en la qual un cop acabats els estudis has de buscar-te la manera de guanyar-te la vida.
Elise (Siri Seljeseth) intenta triomfar com a monologuista, però després d’una fallida carrera americana, ha de tornar a treballar en un supermercat. Nenne (Gine Cornelia Pedersen) malda per escriure un llibre i subsisteix fent servei de catering. Alex (Alexandra Gjerpen) fa de mestra en un parvulari, però voldria ser actriu. Els seus esforços artístics solen acabar en fracàs i no els va gaire millor en les seves relacions sentimentals. Així, entre penes i treballs, drames i alegries, transcorren tres temporades (2015 - 2017) de 6x30 minuts capítols cadascuna.
La comparació fàcil ha definit «Young and Promising» com un «Girls» a la noruega i la seva creadora Siri Seljeseth, que a més interpreta una de les tres protagonistes, ha reconegut el deute que té amb Lena Dunham. Tot i això, aquestes noies escandinaves són un pèl menys neuròtiques i consentides, més normaletes en definitiva que les seves germanes americanes; al cap i a la fi Oslo queda molt lluny de Manhattan.
Potser tenen també un to menys còmic i extravagant. L’únic que m’ha grinyolat una mica és el personatge bipolar, que sembla patir les seves crisis a conveniència del guió. I que desconcertant que és que les nits de farra escandinaves s’esdevinguin a ple dia.
«Young and Promising» és una bona sèrie «de noies». Dit això, cadascú sabrà o no donar-se per al·ludit.
Elise (Siri Seljeseth) intenta triomfar com a monologuista, però després d’una fallida carrera americana, ha de tornar a treballar en un supermercat. Nenne (Gine Cornelia Pedersen) malda per escriure un llibre i subsisteix fent servei de catering. Alex (Alexandra Gjerpen) fa de mestra en un parvulari, però voldria ser actriu. Els seus esforços artístics solen acabar en fracàs i no els va gaire millor en les seves relacions sentimentals. Així, entre penes i treballs, drames i alegries, transcorren tres temporades (2015 - 2017) de 6x30 minuts capítols cadascuna.
La comparació fàcil ha definit «Young and Promising» com un «Girls» a la noruega i la seva creadora Siri Seljeseth, que a més interpreta una de les tres protagonistes, ha reconegut el deute que té amb Lena Dunham. Tot i això, aquestes noies escandinaves són un pèl menys neuròtiques i consentides, més normaletes en definitiva que les seves germanes americanes; al cap i a la fi Oslo queda molt lluny de Manhattan.
Potser tenen també un to menys còmic i extravagant. L’únic que m’ha grinyolat una mica és el personatge bipolar, que sembla patir les seves crisis a conveniència del guió. I que desconcertant que és que les nits de farra escandinaves s’esdevinguin a ple dia.
«Young and Promising» és una bona sèrie «de noies». Dit això, cadascú sabrà o no donar-se per al·ludit.
Te la recomanava no per bona, sinó per les similituds que li veia amb el procés, el Primer Ministre exiliat, fins i tot va a parar a Bélgica, i els porta a tots de corcoi per tal de tornar a Governar. (spoiler) Ah! i las tornada al país en un vaixell (spoiler) no la descarto.
ResponEliminaSalut
Això és cert, tot i que el seu referèndum sembla ser molt més plàcid.
Elimina