En qüestions artístiques no sempre els camins de crítica i públic coincideixen. Quan convergeixen, poc hi ha a discutir; però en cas de discrepància res més trist que una obra exalçada per la crítica, però ignorada per l’audiència. Penso ara en «Il·luminada» («Enlightened»), sèrie de la HBO que va aguantar heroicament dues temporades entre la indiferència del públic i l’èxtasi dels experts, d’octubre de 2011 a març de 2013 per ser precisos.
Fou un projecte a mitges entre l’actriu Laura Dern i el director/guionista/actor Mike White. Anava d’una alta executiva (Dern) que pateix una crisi nerviosa en ser descoberta com a part implicada en un adulteri laboral i que, després d’una estada de descompressió a un centre molt «New Age» de Hawaii, retorna amb el cap farcit d’idees renovadores i forassenyades. Readmesa a la mateixa empresa, però condemnada a l’ostracisme d’un soterrani on s’executa la feina més mecànica, l’Amy Jellicoe protagonista inicia una croada per aconseguir un món més just i menys corrupte.
Amb «Il·luminada» m’ha succeït un fet curiós i és que no sabia com prendre’m la sèrie: havia de trobar la seva protagonista admirable o risible? L’Amy Jellicoe és candorosa i idealista i per tant s’estavella una vegada i una altra davant de la desconfiança dels seus més cínics companys. Cada capítol s’obre i es tanca amb una reflexió en off de l’Amy que no deslluiria a un llibre de Paulo Coelho. Laura Dern és una actriu excel·lent i broda el seu paper de beneitona fins el punt que et fa dubtar de la seva implicació amb el personatge. Però resulta problemàtic fer-te seguidor d’una sèrie on no et queda clar amb qui identificar-te.
Per altra banda, «Enlightened» és una sèrie plenament de darrera generació, el que vol dir guions molt ben tancats (amb capítols centrats en algun personatge secundari o amb estructura de conte), gran cura en les solucions visuals, una fotografia hiperrealista que destil·la «California Dreaming» i algunes cançons molt ben posades. Apart de la Dern, que ja justifica el preu de l’entrada, s’hi troben molt bones interpretacions. El meu preferit és Mike White, creador del programa, que fa de l’adorable Tyler, el company de feina patològicament tímid. Diane Ladd, mare de Dern a la vida real, també fa de la seva mare a la ficció. Luke Wilson fa d’ex-marit amb problemes d’addicció, Dermot Mulroney fa d’interès amorós i Robin Wright coprotagonitza un dels millors episodis.
Fa mal de recomanar una sèrie tan poc convencional i es tracta per descomptat de pur «Delikatessen» per a serièfils (la Dern va guanyar un Globus d’Or el 2012 gràcies a «Enlightened» i algunes altres candidatures no tan reeixides). La segona temporada és millor que la primera, el que sempre és un bon senyal. No sé, vostès decideixen si volen embarcar-se en una sèrie que ningú més ha vist. No deixa de ser un gest arrogant en temps que conviden a moltonejar.
Fou un projecte a mitges entre l’actriu Laura Dern i el director/guionista/actor Mike White. Anava d’una alta executiva (Dern) que pateix una crisi nerviosa en ser descoberta com a part implicada en un adulteri laboral i que, després d’una estada de descompressió a un centre molt «New Age» de Hawaii, retorna amb el cap farcit d’idees renovadores i forassenyades. Readmesa a la mateixa empresa, però condemnada a l’ostracisme d’un soterrani on s’executa la feina més mecànica, l’Amy Jellicoe protagonista inicia una croada per aconseguir un món més just i menys corrupte.
Amb «Il·luminada» m’ha succeït un fet curiós i és que no sabia com prendre’m la sèrie: havia de trobar la seva protagonista admirable o risible? L’Amy Jellicoe és candorosa i idealista i per tant s’estavella una vegada i una altra davant de la desconfiança dels seus més cínics companys. Cada capítol s’obre i es tanca amb una reflexió en off de l’Amy que no deslluiria a un llibre de Paulo Coelho. Laura Dern és una actriu excel·lent i broda el seu paper de beneitona fins el punt que et fa dubtar de la seva implicació amb el personatge. Però resulta problemàtic fer-te seguidor d’una sèrie on no et queda clar amb qui identificar-te.
Per altra banda, «Enlightened» és una sèrie plenament de darrera generació, el que vol dir guions molt ben tancats (amb capítols centrats en algun personatge secundari o amb estructura de conte), gran cura en les solucions visuals, una fotografia hiperrealista que destil·la «California Dreaming» i algunes cançons molt ben posades. Apart de la Dern, que ja justifica el preu de l’entrada, s’hi troben molt bones interpretacions. El meu preferit és Mike White, creador del programa, que fa de l’adorable Tyler, el company de feina patològicament tímid. Diane Ladd, mare de Dern a la vida real, també fa de la seva mare a la ficció. Luke Wilson fa d’ex-marit amb problemes d’addicció, Dermot Mulroney fa d’interès amorós i Robin Wright coprotagonitza un dels millors episodis.
Fa mal de recomanar una sèrie tan poc convencional i es tracta per descomptat de pur «Delikatessen» per a serièfils (la Dern va guanyar un Globus d’Or el 2012 gràcies a «Enlightened» i algunes altres candidatures no tan reeixides). La segona temporada és millor que la primera, el que sempre és un bon senyal. No sé, vostès decideixen si volen embarcar-se en una sèrie que ningú més ha vist. No deixa de ser un gest arrogant en temps que conviden a moltonejar.
últimament dedico menys temps a les sèries, això fa que hagi de ser més exigent amb el criteri amb el qual les trio, no puc fer apostes tan arriscades, ho sento.
ResponEliminaHo entenc; per veure sèries com aquesta cal tenir molt de temps lliure.
Elimina