Després d’haver dit tantes meravelles de «The Good Wife» i de la primera temporada de «The Good Fight», seria injust silenciar la seva segona temporada (13 capítols), tan plena d’encerts, però també amb algun problema. Ara el fil unificador ja no són les estafes piramidals del pare de Maia sinó una epidèmia d’assassinats que fa estralls entre els cobdiciosos advocats de Chicago (i que evidentment esquitxarà el bufet on treballa Diane i companyia).
Christine Baranski (com a Diane Lockhart), Rose Leslie (Maia Rindell) i Cush Jumbo (Lucca Quinn) mantenen el protagonisme i no els hi falten aventures personals dins les trames (particularment mogudetes seran els vaivens sentimentals de Diane i Lucca). S’incorpora a l’equip de protagonistes Audra McDonald, excel·lent cantant a Broadway, aquí en el paper de l’ex-esposa d’Adrian Boseman i flamant nova sòcia de la firma.
En aquesta temporada, per altra banda tan farcida d’esdeveniments, s’hi troben a faltar una mica les escenes de tribunals. El que no falta són les qüestions de punyent actualitat: terrorisme químic, abusos sexuals en un «reality», l’acomiadament d’un professor gai, les tertúlies televisives tòxiques, el moviment «Me Too», la deportació d’immigrants il·legals…
I aquí és on «The Good Fight» descarrila una mica per la seva obsessió amb la presidència de Donald Trump, que apareix mencionada d’una manera o altra a cadascun dels tretze capítols. D’acord que Robert i Michelle King (els pares de «The Good Wife» i «The Good Fight») són uns demòcrates liberals de pedra picada, als quals el president Trump els produeix insuportables mals de panxa, però deixar que les invectives contra l’actual POTUS (President of the United States) obnubilin la fluïdesa d’alguns guions em sembla pecat com a poc venial.
No, no estic exagerant. En el primer capítol de la segona temporada Liz Lawrence (Audra McDonald) fa a Twitter un comentari contra Trump i rep tal allau de crítiques que decideix passar-se al bufet del seu ex. En el tercer capítol, Diane (potser intoxicada per la psilocibina) creu veure a totes les cadenes de televisió referències a Trump. Incloent-hi la història potser apòcrifa de la seva adopció d’un porc anomenat Petey. En el setè, una consultora demòcrata tempteja les maneres legals d’inhabilitar el president, subtrama que persistirà durant els següents capítols. En el capítol nou surt a col·lació allò de Trump a Moscou, les pluges daurades i les prostitutes. I quan les referències no són directes, sempre pots posar en pantalla a la façana del davant una parella follant, tots dos amb màscara de Trump. Per descomptat no em fa gens feliç l’actual ocupant de la Casa Blanca, però trobo que la militància política no és sempre la millor consellera creativa.
Els fans de la sèrie (o hauria d’escriure «les sèries») no han de patir, perquè hi reapareixen vells favorits com l’inepte Howard Lyman (Jerry Adler), ara ascendit a jutge, el sociòpata i presumpte assassí Colin Sweeney (Dylan Baker), l’advocat personal de Lemond Bishop (Wallace Shawn) o l’afable jutge Abernathy que interpreta Denis O’Hare. I per descomptat hi figura l’excèntrica Elsbeth Tascioni que broda Carrie Preston. I com que la sèrie ha aconseguit tal prestigi, per ella hi desfilen, com estrelles convidades, gent d’una qualitat ben real, com Rob Reiner, F. Murray Abraham, Alan Alda o Margo Martindale.
«The Good Fight» continua estant escrita a un gran nivell i fins i tot es permet algunes filigranes narratives, sinònim inequívoc de «sèrie per a adults que coneixen el terme 'post-modern'». Per exemple, el capítol cinquè, «Day 436», és bàsicament la mateixa història explicada des de dos punts de vista diferents. No crec que existeixi cap altra sèrie a la televisió actual que combini sense costures aparents el suspens, el melodrama, la crònica del present, la comèdia, el comentari polític, la diversió, i la intel·ligència que tot ho lliga. Agrairem als déus temps tan interessants.
Christine Baranski (com a Diane Lockhart), Rose Leslie (Maia Rindell) i Cush Jumbo (Lucca Quinn) mantenen el protagonisme i no els hi falten aventures personals dins les trames (particularment mogudetes seran els vaivens sentimentals de Diane i Lucca). S’incorpora a l’equip de protagonistes Audra McDonald, excel·lent cantant a Broadway, aquí en el paper de l’ex-esposa d’Adrian Boseman i flamant nova sòcia de la firma.
En aquesta temporada, per altra banda tan farcida d’esdeveniments, s’hi troben a faltar una mica les escenes de tribunals. El que no falta són les qüestions de punyent actualitat: terrorisme químic, abusos sexuals en un «reality», l’acomiadament d’un professor gai, les tertúlies televisives tòxiques, el moviment «Me Too», la deportació d’immigrants il·legals…
I aquí és on «The Good Fight» descarrila una mica per la seva obsessió amb la presidència de Donald Trump, que apareix mencionada d’una manera o altra a cadascun dels tretze capítols. D’acord que Robert i Michelle King (els pares de «The Good Wife» i «The Good Fight») són uns demòcrates liberals de pedra picada, als quals el president Trump els produeix insuportables mals de panxa, però deixar que les invectives contra l’actual POTUS (President of the United States) obnubilin la fluïdesa d’alguns guions em sembla pecat com a poc venial.
No, no estic exagerant. En el primer capítol de la segona temporada Liz Lawrence (Audra McDonald) fa a Twitter un comentari contra Trump i rep tal allau de crítiques que decideix passar-se al bufet del seu ex. En el tercer capítol, Diane (potser intoxicada per la psilocibina) creu veure a totes les cadenes de televisió referències a Trump. Incloent-hi la història potser apòcrifa de la seva adopció d’un porc anomenat Petey. En el setè, una consultora demòcrata tempteja les maneres legals d’inhabilitar el president, subtrama que persistirà durant els següents capítols. En el capítol nou surt a col·lació allò de Trump a Moscou, les pluges daurades i les prostitutes. I quan les referències no són directes, sempre pots posar en pantalla a la façana del davant una parella follant, tots dos amb màscara de Trump. Per descomptat no em fa gens feliç l’actual ocupant de la Casa Blanca, però trobo que la militància política no és sempre la millor consellera creativa.
Els fans de la sèrie (o hauria d’escriure «les sèries») no han de patir, perquè hi reapareixen vells favorits com l’inepte Howard Lyman (Jerry Adler), ara ascendit a jutge, el sociòpata i presumpte assassí Colin Sweeney (Dylan Baker), l’advocat personal de Lemond Bishop (Wallace Shawn) o l’afable jutge Abernathy que interpreta Denis O’Hare. I per descomptat hi figura l’excèntrica Elsbeth Tascioni que broda Carrie Preston. I com que la sèrie ha aconseguit tal prestigi, per ella hi desfilen, com estrelles convidades, gent d’una qualitat ben real, com Rob Reiner, F. Murray Abraham, Alan Alda o Margo Martindale.
«The Good Fight» continua estant escrita a un gran nivell i fins i tot es permet algunes filigranes narratives, sinònim inequívoc de «sèrie per a adults que coneixen el terme 'post-modern'». Per exemple, el capítol cinquè, «Day 436», és bàsicament la mateixa història explicada des de dos punts de vista diferents. No crec que existeixi cap altra sèrie a la televisió actual que combini sense costures aparents el suspens, el melodrama, la crònica del present, la comèdia, el comentari polític, la diversió, i la intel·ligència que tot ho lliga. Agrairem als déus temps tan interessants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada