Recentment a can Movistar+ s’ha incrementat la presència de la ciutat de Barcelona a les sèries que patrocinen. La primera cronològicament va ser «Matar al padre», estrenada el passat 24 de maig i de repercussió bastant incerta. Que s’ambienti a Barcelona es deu exclusivament a que el guió és obra de Mar Coll (que també dirigeix) juntament amb Valentina Viso i Diego Vega; perquè la seva història es podria esdevenir a qualsevol altra ciutat de l’àrea mediterrània.
«Matar al padre» articula en quatre capítols d’uns cinquanta minuts la vida d’una família entre 1996 i 2012 (concretament 1996, 2004, 2008 i 2012), encara que sense gaire voluntat de crònica dels temps i els costums a la manera de «Cuéntame». De fet, si no m’erro, l’únic detall històric que intervé a la trama és la crisi econòmica del 2008 i els productes bancaris fraudulents que enfonsaren en la misèria tants inversors.
La sèrie tria més aviat l’opció «estudi de caràcter a fons», en aquest cas Jacobo Vidal (Gonzalo de Castro), pare de família obsessiu-compulsiu, controlador fins el moll dels ossos, suposat possessor de la veritat absoluta que amarga directament la vida de la dona i dels fills. En Jacobo anirà involucionant cap a un final ruïnós i patètic, tanmateix irredempt.
De Castro està formidable en la seva histèrica voluntat de perfecció, com ho està Marcel Borràs, el fill amb problemes mentals, l’únic capaç de plantar-li cara. És una llàstima que Paulina García, divina actriu, hagi de defensar un paper tan tímid; o que el personatge de la filla (Greta Fernández) sigui tan minúscul. Hi surten l’emergent Pol López i la sempre fiable Núria González.
Nota lingüística al marge: a diferència del «Félix» de Cesc Gay, que eliminava totalment el català d’una ficció que passava principalment a Andorra; «Matar al padre» introdueix la llengua catalana amb acurada versemblança. Tot i que la sèrie és parlada majoritàriament en castellà, llengua materna dels protagonistes, els fills s’expressen amb naturalitat en català depenent dels seus interlocutors. Com a la vida mateixa i sense cap impostura. Bravo per la Mar Coll en aquest aspecte potser lateral i en un de més general que demostra que el seu enorme talent encara no és a la venda.
«Matar al padre» potser se centra massa en el seu protagonista, del que en resulta una certa uniformitat en les situacions. És en tot cas una sèrie que no s’assembla a cap altra, amb situacions tragicòmiques sempre originals i unes excel·lents interpretacions. Els espectadors inquiets no se l’haurien de perdre.
«Matar al padre» articula en quatre capítols d’uns cinquanta minuts la vida d’una família entre 1996 i 2012 (concretament 1996, 2004, 2008 i 2012), encara que sense gaire voluntat de crònica dels temps i els costums a la manera de «Cuéntame». De fet, si no m’erro, l’únic detall històric que intervé a la trama és la crisi econòmica del 2008 i els productes bancaris fraudulents que enfonsaren en la misèria tants inversors.
La sèrie tria més aviat l’opció «estudi de caràcter a fons», en aquest cas Jacobo Vidal (Gonzalo de Castro), pare de família obsessiu-compulsiu, controlador fins el moll dels ossos, suposat possessor de la veritat absoluta que amarga directament la vida de la dona i dels fills. En Jacobo anirà involucionant cap a un final ruïnós i patètic, tanmateix irredempt.
De Castro està formidable en la seva histèrica voluntat de perfecció, com ho està Marcel Borràs, el fill amb problemes mentals, l’únic capaç de plantar-li cara. És una llàstima que Paulina García, divina actriu, hagi de defensar un paper tan tímid; o que el personatge de la filla (Greta Fernández) sigui tan minúscul. Hi surten l’emergent Pol López i la sempre fiable Núria González.
Nota lingüística al marge: a diferència del «Félix» de Cesc Gay, que eliminava totalment el català d’una ficció que passava principalment a Andorra; «Matar al padre» introdueix la llengua catalana amb acurada versemblança. Tot i que la sèrie és parlada majoritàriament en castellà, llengua materna dels protagonistes, els fills s’expressen amb naturalitat en català depenent dels seus interlocutors. Com a la vida mateixa i sense cap impostura. Bravo per la Mar Coll en aquest aspecte potser lateral i en un de més general que demostra que el seu enorme talent encara no és a la venda.
«Matar al padre» potser se centra massa en el seu protagonista, del que en resulta una certa uniformitat en les situacions. És en tot cas una sèrie que no s’assembla a cap altra, amb situacions tragicòmiques sempre originals i unes excel·lents interpretacions. Els espectadors inquiets no se l’haurien de perdre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada