 |
| Polles al pàrquing |
Durant el claustre de professors a un institut d’Oceanside (Califòrnia) vint-i-set cotxes que es trobaven al seu pàrquing han estat «decorats» amb «graffiti» fàl·lics. El principal sospitós de la malifeta és Dylan Maxwell, el brètol oficial de l’escola; fins i tot hi ha un testimoni que afirma haver-lo vist en el lloc dels fets. Dylan és expulsat sense contemplacions i és llavors que Peter Maldonado i el seu col·lega Sam Ecklund («nerds» emèrits i responsables del telenotícies escolar) emprenen la seva particular croada per demostrar la innocència del proscrit.
Benvinguts a «American Vandal» (Netflix), una de les sèries més originals i estimulants que mai he vist i sense cap dubte digna de figurar en el meu Top 5 de 2018. Els seus creadors es diuen Dan Perrault i Tony Yacenda, i la seva idea inicial és fer una paròdia dels documentals sobre casos criminals que han envaït els proveïdors de continguts, amb sèries com «The Keepers» o «Making a Murderer» (totes dues a Netflix). Sèries de factura impecable, tot i que una mica emfàtica i repetitiva, amb material d’arxiu, bustos parlants, escenes de càmera oculta, vistes panoràmiques de «drones», música «atmosfèrica», i una revelació sensacional a l’últim minut que convida a mirar-se el següent capítol.
Primera sorpresa, la paròdia del gènere està molt ben feta («American Vandal» és un veritable festí per a espectadors formalistes, on hi apareix YouTube, Facebook o Instagram en seqüències subsidiàries), tot i que mostra una factura del tot professional que queda lluny del que serien capaços de produir uns nanos d’institut benintencionats. Però ara no ens ficarem en versemblances, si el resultat és tan excitant com passa aquí.
Benvinguts a «American Vandal» (Netflix), una de les sèries més originals i estimulants que mai he vist i sense cap dubte digna de figurar en el meu Top 5 de 2018. Els seus creadors es diuen Dan Perrault i Tony Yacenda, i la seva idea inicial és fer una paròdia dels documentals sobre casos criminals que han envaït els proveïdors de continguts, amb sèries com «The Keepers» o «Making a Murderer» (totes dues a Netflix). Sèries de factura impecable, tot i que una mica emfàtica i repetitiva, amb material d’arxiu, bustos parlants, escenes de càmera oculta, vistes panoràmiques de «drones», música «atmosfèrica», i una revelació sensacional a l’últim minut que convida a mirar-se el següent capítol.
Primera sorpresa, la paròdia del gènere està molt ben feta («American Vandal» és un veritable festí per a espectadors formalistes, on hi apareix YouTube, Facebook o Instagram en seqüències subsidiàries), tot i que mostra una factura del tot professional que queda lluny del que serien capaços de produir uns nanos d’institut benintencionats. Però ara no ens ficarem en versemblances, si el resultat és tan excitant com passa aquí.
 |
| La beneiteria de fer un mural amb llanes, com si volguéssim descriure el món. |
Evidentment gran part de la comicitat del programa rau en la distància que s’estableix entre la banal grolleria del delicte («dibuixar polles vermelles en carrosseries de cotxes») i la seriositat analítica amb la que és tractat el cas per l’acomplexat Peter Maldonado. Us faríeu creus del que revelen els pictogrames d’uns testicles pilosos o un gland en forma de xampinyó. I és que, segona sorpresa, la intriga criminal està molt ben travada, toca molts pals, és plena de girs de guió sorprenents, i afecta els personatges en allò que més els dol, de manera que «American Vandal» acaba sent també una sèrie humanista.
Tercera sorpresa (menor), «American Vandal» funciona també com una radiografia tímida de les relacions de poder als instituts americans. I mostra finalment la seva carta definitiva quan denuncia el batxillerat com la font de tots els prejudicis: quatre anys breus que ens condemnaran de per vida amb la imatge que uns altres ens han fabricat. Actors i actrius, tots desconeguts, estan impecables, crec que m’he enamorat.
«American Vandal», ho havia dit?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada