Mare meva!

«Mamma Mia!», la pel·lícula de 2008 que adaptava el famós musical basat en les cançons d’ABBA constituí un èxit planetari (i un plaer culpable per a alguns), malgrat les poques aptituds melòdiques de la majoria dels seus intèrprets i una direcció molt poc distingida. Però aquestes mancances eren àmpliament suplertes per un entusiasme generalitzat, alguns bells paisatges mediterranis i les irresistibles tonades del grup suec. Deu anys més tard arriba aquesta seqüela tardana de títol «Mamma Mia! Here We Go Again». Si ha trigat tant a arribar la continuació, potser és perquè no feia falta.

En el primer film tota la intriga girava sobre qui era el pare de Sophie Sheridan (Amanda Seyfried), a escollir entre els tres homes que havien estimat la seva mare Donna (Meryl Streep). Un cop resolt (o no) el misteri, aquesta segona pel·lícula desdobla l’acció: en el present, Sophie està a punt d’inaugurar un hotel a l’illa grega de Kalokairi; en el passat, serem testimonis de les relacions d’una jove Donna amb els seus tres amants europeus. La història que succeeix en el passat no té gaire importància, perquè ja en coneixem el resultat; i la del present (serà un èxit la festa d’inauguració?, hi vindrà algú?) conclourà de la forma esperada ja que es tracta d’una comèdia.

Apart dels actors originals, que tots repeteixen, ara comptarem també amb les seves versions juvenils. De totes elles la més remarcable és Lily James (Donna de jove), que canta molt bé i té gràcia i frescor per donar i per vendre. D’entre la resta em quedaré amb Christine Baranski, que diu les frases més divertides i les col·loca amb consumada malícia. Un cas apart és Cher, que figura que és la mare de Meryl Streep, i que cada vegada sembla més la versió americana de Sara Montiel: quan parla no pot ser més inexpressiva i, si camina, ho fa amb cautela, com si temés pel seu fèmur.

Pel que fa als números musicals, n’hi ha de nous, però també de repetits de l’anterior film. El director Ol Parker almenys es molesta a introduir un parell de coreografies complexes (cosa que es trobava a faltar al primer «Mamma Mia!») i en alguns moments es rendeix al «kitsch» descarat sense cap recança.

Abans he parlat de «plaer culpable»; però ara ni això: directament «plaer sense culpa». «Mamma Mia! Here We Go Again» és tan efervescent i refrescant com un ball de festa major. No se li pot demanar més. Al final el públic aplaudeix com no passava des de «La La Land».