A la plaça del mercat

Madrassa Sher Dor: cúpules estriades, un minaret que no ho és i el nom d'Al·là convertit en geometria

Si el nom de Samarkanda ens resulta tan familiar és sobretot perquè es tractava d’un dels nusos comercials més potents d’aquell tradicional flux import-export entre Orient i Occident que ha acabat sent conegut turísticament com la Ruta de la Seda. Des de l’Oest hi solia viatjar or i argent, ivori, jade, corall, lapislàtzuli, carei, llana, corn de rinoceront, cavalls, cogombres, nous, magranes, sèsam, all, raïm i vins. També sentien un feble inexplicable pels acròbates i els estruços, i pels vidres de colors, el que demostra que tots podem ser càndids en algun moment de les nostres vides.

Des de l’extrem oriental exportaven, apart de la misteriosa seda, la porcellana i el paper, el te i les espècies àrabs, el gingebre i el ruibarbre, la laca i el bambú, l’encens i la mirra, el préssec i l’albercoc. Qui era el que sortia guanyant? Qui n’era el perjudicat? En la meva immodesta opinió, els exportadors de paper (el fonament material de tota la nostra literatura) eren els que tenien la paella ben agafada pel mànec.

Madrassa Sher Dor (del lleó)

El Registan, o «lloc sorrenc», és la plaça del mercat de la ciutat, un quadrilàter imponent envoltat de tres madrasses que es compten entre les més antigues de l’Àsia Central. La Madrassa Ulugbek que ocupa el flanc occidental es va completar el 1420 sota el patronatge d’Ulugbek, el net de Tamerlà. Les altres dues madrasses són bastant posteriors: la Sher Dor es va finalitzar el 1636 i la Tilla-Kari el 1660. En l’actualitat es fa difícil fer-se una idea de com devia aparèixer la plaça en ple funcionament comercial. El terra sorrenc ha estat substituït per un pulcre empedrat per on l’únic que hi circula són els turistes. Mentre que les madrasses han perdut tota finalitat educativa i les seves aules i dormitoris són ocupats per botigues d’artesans.

El nom d'Al·là a la Madrassa Ulugbek

El nom d'Al·là a la Madrassa Sher Dor

El conjunt, una sobredosi de ceràmica, minarets i cúpules blaves, és d’una bellesa que et deixa sense alè, possiblement l’escenari més impressionant de tota l’Àsia Central i un d’aquells que pot posar el turista sota l’influx de la síndrome de Stendhal. Convé llavors visitar l’exposició fotogràfica que hi ha en un corredor de la Madrassa Tilla-Kari per descobrir l’estat d’aquests mateixos edificis un segle enrere: runes escrostonades d’epidermis devastada, víctimes de terratrèmols, el desgast dels anys i la desídia humana. ¿No se’ls hi haurà anat la mà amb la restauració que estem contemplant? Tot sembla tan polit i tan perfectament acabat, que es diria gairebé un parc temàtic de nova factura (fins i tot hi ha una cúpula blava que se la van inventar en temps dels soviètics).

Madrassa Tilla-Kari: la cúpula de l'esquerra és un afegitó modern

Ens toparem doncs amb un dilema freqüent per aquest topalls, el que s’estableix entre la satisfacció estètica i l’autenticitat històrica. Com que no sóc ni arqueòleg ni historiador, confesso que algunes d’aquestes falsificacions em molesten més aviat poc.