Bob Pop —també conegut com Roberto Enríquez— és un dels homes del moment, gràcies a les seves lúcides i desprejuiciades intervencions al programa "Late Motiv" d'Andreu Buenafuente, del qual és a més subdirector. Autodenominat "vedette intel·lectual", poques figures com ell a l'hora de barrejar la confessió impúdica i autodeprecatòria amb una anàlisi implacable que despulla el joc polític de les seves impostures.
Bob és també autor d'un interessant díptic anomenat "Días ajenos", on cites dels grans memorialistes del passat recent —Franz Kafka, Virginia Woolf, Luis Goytisolo, André Gide, Anaïs Nin, Josep Pla, Tolstoi, Julio Ramón Ribeyro, Andy Warhol...— es combinen amb notes al peu i fragments dels seus dietaris (els d'en Bob), en una conjunció planetària que evidencia la capacitat d'aquest gènere per potenciar l'exploració introspectiva.
Però el text seu que ara m'ocupa és "Un miércoles de enero", un llibret que Turner va editar a mitjans del 2018, i que constitueix un curiós experiment periodístic sense parió conegut. En ell, Bob Pop compra (en un quiosc de la Rambla) tota la premsa espanyola generalista de Madrid i Barcelona corresponent al 10 de gener de 2018 —incloent-hi diaris esportius i revistes de la resta de vísceres (o sigui testicles i ovaris bàsicament)— per establir una anàlisi comparativa, on queda clar que cap notícia és innocent.
Comença per una obvietat: qui són els protagonistes de les notícies? Quants són homes? Quantes són dones? Per què són notícia els uns i els altres? Què han fet els homes? Què han fet les dones? De quins verbs són subjectes? Las resposta és previsible: "Si eres un hombre, blanco, heterosexual, maduro, rico (o bien colocado dentro de un traje caro) y has tocado poder, o lo has repartido, tienes muchas papeletas para figurar como sujeto titular de alguna de las noticias del dia."
En els diaris esportius ("Sport", "Marca", "Mundo Deportivo", "As") tornen a predominar els homes, no pas com a éssers pensants sinó com a mercaderia física i activa: "no hay contexto, no hay pasado, no hay personalidades sino hombres convertidos en mercancía que entran y salen de equipos, que se compran y se venden como piezas de ganado y hacen cosas muy de acción..."
Una segona comparativa sobre els països que figuren a les notícies del dia, tornen a oferir respostes esperables: Europa Occidental, Estats Units i Mèxic, Rússia i Xina, Iran. Res d'Àfrica ni d'Oceania, ni del subcontinent indi, ni de Sud-Amèrica. Ignoràncies mútues, mentre sigui possible.
Carmen Franco, marquesa de Villaverde, filla única de "lo nostre dictador", havia mort el 29 de desembre de 2017, i les revistes del cor documentaven el 10 de gener el seu funeral. "Un miércoles de enero" estableix connexions inesperades, potser perquè la realitat no conté cap lògica.
Però potser on el llibre fa més mal és quan demostra amb proves textuals com la majoria de la premsa espanyola està supeditada al patrocini de la gran banca i per tant dissimula o silencia totes les acusacions que pugui rebre aquesta, com és aquí el cas:
Comença per una obvietat: qui són els protagonistes de les notícies? Quants són homes? Quantes són dones? Per què són notícia els uns i els altres? Què han fet els homes? Què han fet les dones? De quins verbs són subjectes? Las resposta és previsible: "Si eres un hombre, blanco, heterosexual, maduro, rico (o bien colocado dentro de un traje caro) y has tocado poder, o lo has repartido, tienes muchas papeletas para figurar como sujeto titular de alguna de las noticias del dia."
En els diaris esportius ("Sport", "Marca", "Mundo Deportivo", "As") tornen a predominar els homes, no pas com a éssers pensants sinó com a mercaderia física i activa: "no hay contexto, no hay pasado, no hay personalidades sino hombres convertidos en mercancía que entran y salen de equipos, que se compran y se venden como piezas de ganado y hacen cosas muy de acción..."
Una segona comparativa sobre els països que figuren a les notícies del dia, tornen a oferir respostes esperables: Europa Occidental, Estats Units i Mèxic, Rússia i Xina, Iran. Res d'Àfrica ni d'Oceania, ni del subcontinent indi, ni de Sud-Amèrica. Ignoràncies mútues, mentre sigui possible.
Carmen Franco, marquesa de Villaverde, filla única de "lo nostre dictador", havia mort el 29 de desembre de 2017, i les revistes del cor documentaven el 10 de gener el seu funeral. "Un miércoles de enero" estableix connexions inesperades, potser perquè la realitat no conté cap lògica.
Però potser on el llibre fa més mal és quan demostra amb proves textuals com la majoria de la premsa espanyola està supeditada al patrocini de la gran banca i per tant dissimula o silencia totes les acusacions que pugui rebre aquesta, com és aquí el cas:
¿Acaso alguien, a estas alturas, piensa recoger las palabras de Rato en el Congreso y tratar de saber cuánto hay de cierto en lo que dijo el 9 de enero acerca de la connivencia entre el ministro de Economía y los Botín, Fainé y González? ¿Estamos tontos o qué? ¿Para qué vale Twitter? Para hacer viral la chulería de Rato en su comparecencia en el congreso el 9 de enero de 2018 —"Es el mercado, amigo"— en lugar de alertarnos sobre la posibilidad de que el rescate bancario, que nos costó miles de millones de euros, sirviera para que las grandes familias de la banca española ganaran más y mucho más fácilmente mientras los demás perdíamos."Un miércoles de enero" és breu i sucós. No és cap novetat que l'emperador vagi nu; però no fa nosa que ens ho recordin de tant en tant amb humor i perspicàcia.
Lo viral contagia y asesina lo importante. Lo viral, muchas veces, llega a serlo porque nos mueve a una sensación de ofensa que compensamos con ingenio o ira en menos de 280 caracteres: ¡Es el mercado, amigo!, escupía Rato en el congreso y nos escupió a todos Twitter minutos después. Y nos limpiamos el salivazo de la cara con respuestas airadas e ingeniosas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada