Pàgines

diumenge, 28 de gener del 2024

«Psychopompe», Amélie Nothomb


Psychopompe, Amélie Nothomb
Éditions Albin Michel, agost de 2023

Amb la puntualitat del Beaujolais nouveau ens arriba la producció anual d’Amélie Nothomb, un del seus llibres breus que es poden classificar bé com a contes de fades perversos bé com a elaboracions autobiogràfiques. En aquesta ocasió l’obra pertany al segon grup i presenta un títol portentós que remet al psicopomp grec, tradicional guia de les ànimes dels morts en el més enllà, figura que moltes altres religions i creences comparteixen.

El llibre ens fa viatjar als diversos destins del pare de l’autora que, com a diplomàtic de carrera, va anar ocupant al llarg dels anys ell i la seva família. Se’ns revelarà també l’atracció que sent Nothomb pels ocells i anirem passant pel Japó i la Xina, Nova York, Birmània i Bangla Desh, tot descobrint a cada indret les particularitats de la seva fauna avícola. D’aquí s’establirà (sense gaire fonament) una correspondència entre l’escriptura i el vol dels ocells i, amb un altre salt retòric igualment insondable, veurem aparèixer la figura titular del psicopomp.

Je perdis un être follement aimé. Ce fut la première mort qui me marqua. J’avais vingt-huit ans et je ne trouvais d’autre parade que de me sentir mourir. N’était-ce pas une attitude psycopompe? Mais dans la douleur qui me taraudait, j’entendis la voix aimée. Ce n’était pas un fracas ni une certitude mais un suintement que je décidai d’écouter. Je reconnaissais son timbre et son langage. Je répondis. Un dialogue s’installa. Ce n’était pas un compagnonnage, c’était néanmoins un acompagnement.

El discurs de Nothomb ens aboca finalment a l’experiència que va viure en escriure la seva penúltima obra Premier sang dedicada al seu pare que acabava de morir. En relatar uns fets heroics protagonitzats pel seu progenitor sembla que va poder establir un contacte pòstum amb ell. Tot el llibre sembla pensat per arribar a aquesta epifania, encara que jo no hagi sabut trobar la il·lació del seu erràtic fil argumental. Sorprèn en un determinat moment que es mencioni de passada i sense més conseqüència una violació grupal de la qual l’autora fou víctima i, si alguna cosa salvaria d’aquest petit volum desorientat, seria les visites que les germanes Nothomb havien de fer a la leproseria de Dacca, obligades pels seus pares. Almenys en aquests paràgrafs hi ha una mica de l’humor excèntric que tant m’agrada de l’autora.

2 comentaris:

  1. Durant el 2008 vaig ser força fan de la Nothomb, llavors me'n vaig oblidar totalment que existia, veig que encara que em va perdre a mi com a lector, no s'ha desanimat i ha continuat escrivint, me n'alegro per ella.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En publica un a l'any o sigui que no t'ho ha tingut en compte.

      Elimina