Quartet (II)

L’autor fa servir paraules força imponents per exposar el seu pla, les quals a l’hora de la veritat, és a dir la de la lectura, resulten una mica balderes en relació al que és la realitat del text. Efectivament el relat es presenta fragmentat, amb freqüents anades endavant i endarrere; potser en resulta una cronologia confusa, però la noció del temps mai no es perd del tot. Jo diria que, més que sobre la tridimensionalitat espacial, el Quartet intenta fer un exercici entorn del punt de vista; sobre com uns mateixos fets poden ser interpretats de manera diversa segons les circumstàncies particulars de cada testimoni. Aquest propòsit només es farà palès a partir de la segona novel·la, tot i que ja des de la primera es planteja el dubte sobre l’origen de certes informacions que no són congruents amb el que teòricament coneix el narrador.

El cicle s’obre amb Justine, la novel·la més popular del Quartet, segurament perquè en obres d’aquesta envergadura molts són els que s’hi posen amb el primer episodi, però no tants els que arriben fins al final. No descarto que l’homonímia amb una coneguda novel·la de Sade —que a més presta citacions a les quatre novel·les que constitueixen l’obra— pot induir a fer-nos creure que ens trobem davant d’un altre exemplar del gènere llibertí, quan en realitat aquests llibres molt sovint fan pensar més aviat en les pel·lícules de Josef von Sternberg amb Marlene Dietrich, o fins i tot en Casablanca, és a dir del tipus que podríem anomenar «intrigues cosmopolites en un marc exòtic».

S’inicia Justine amb el narrador —de moment innominat, trigarem a saber que és diu Darley— refugiat en una illa de l’Egeu, acompanyat d’una nena petita. Assistirem lentament i desordenada a la reconstrucció de les seves experiències dels últims anys a Alexandria, coneixerem una galeria de personatges molt variada i seguirem sobretot les etapes de la seva relació adúltera amb la seductora Justine. Les remembrances de Darley es complementen amb fragments de Moeurs, la novel·la que va escriure el primer marit de Justine sobre ella i amb pàgines dels seus diaris. Tanmateix hi ha moments molt íntims, com les al·lucinacions que té Nessim, que no sembla que el narrador hagi pogut conèixer.

A Balthazar, la segona novel·la, el personatge que l’hi dona títol i que ha llegit l’original de Justine, li du a Darley un document amb tot d’esmenes que aporten una nova versió de la història i que demostren que el que coneixíem fins ara no era del tot cert. Apart dels afegitons de Balthazar, la novel·la conté nous records de Darley, com si se li haguessin acudit noves coses per explicar. Enmig d’aquest conflicte de punts de vista, hi ha capítols sencers —com el de la visita de Nessim a la seva família per anunciar els seus plans de matrimoni— que no els han pogut narrar ni Darley ni Balthazar, cal pensar doncs que en aquests fragments hi està intervenint un narrador omniscient.

Finalment a Mountolive, el tercer llibre del Quartet, s’exposa una tercera versió de la trama, aquest cop en estricte ordre cronològic i des del punt de vista de l’ull de déu que tot ho veu i tot ho sap. Després d’haver estat durant dues novel·les relativitzant la nostra percepció de la veritat, resulta decebedor que l’autor desactivi els mecanismes més interessants de la seva obra i acabi claudicant, tot prenent les formes clàssiques de la narrativa en tercera persona. Atès que de les tres versions disponibles només la tercera gaudeix d’un narrador omniscient, és lògic que escollim aquesta darrera com la més fiable. Així és com se’n van en orris les ínfules experimentals de tot plegat. Quan a Clea arriba la conclusió, l’acció per fi avança més enllà del marc de les tres novel·les anteriors, però el relat (de nou a càrrec de Darley) ja no suposa cap desafiament de les nostres nocions preconcebudes, sinó que entra de ple en el terreny de la convenció més consolidada. Encara, pitjor, el final del Quartet pren tota l’aparença d’un repartiment arbitrari de premis i (sobretot) càstigs, el qual no obeeix a cap necessitat orgànica en relació a tot el que l’ha precedit.