La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXVIII. A les escales, 3

Paisatge típic de Socotra 

Fou a les escales on fa tres anys Valène va topar-se amb Bartlebooth per última vegada. El va trobar envellit i com absent, no es van entrecreuar les mirades. Després de disset anys reconstruint més de quatre-cents puzles, el seu entusiasme inicial s’havia dissipat. La tasca cada cop li semblava més dificultosa i més buida de sentit.

Per a Bartlebooth només eren els estrafolaris peons d’un joc sense fi les regles del qual havia acabat oblidant —sense saber ni tan sols contra qui jugava, ni quina era l’aposta, ni quin l’objectiu— bocinets de fusta amb retalls capritxosos que es tornaven objectes d’un malson, matèria única d’una lletania solitària i rondinaire, components inerts, ineptes i sense escrúpols d’una recerca mancada d’objectiu.

Crec que és en aquest capítol on es menciona per primer cop el gran projecte del pintor Valène: el quadre que mostrarà l’edifici seccionat amb totes les històries i habitants que acullen les seves parets; és a dir, la representació visual del que narra la novel·la.

La idea mateixa del quadre que projectava fer, les imatges vistents i escampades del qual havien començat a poblar els més petits instants de la seva vida, a moblar els seus somnis, a forçar els seus records, la idea mateixa d’aquell edifici esventrat que mostrava ben nues les fissures del seu passat, l’ensulsiada del seu present, aquell revoltim d’històries grandioses i irrisòries…

Pensa llavors Valène en els habitants actuals de la finca petrificats com si estiguessin esperant la mort. I d’aquí passa a tots aquells desapareguts, bé perquè es van traslladar a una altra banda, bé perquè se’ls endugué la mort. Rememora, o potser prediu, una sèrie d’esdeveniments dels que encara no hem tingut notícia, però que trencaran la rutina quotidiana del veïnat.

Ja en un futur no gaire llunyà serà el mateix edifici el que desapareixerà —per culpa d’un nou pla urbanístic, per l’apertura d’un nou bulevard, per l’engrandiment del parc Monceau…—, o definitivament per una ambiciosa promoció immobiliària [de la qual s’adjunta extens fullet informatiu].

***

En aquest capítol es cita la rue des Pyramides; al capítol anterior se’ns informa que l’avi d’Emilio Grifalconi va visitar les piràmides; un capítol abans era una postal del camp de la Batalla de les Piràmides penjada a l’avantcambra de Bartlebooth. Queda clar que «piràmide» és un dels leitmotiv de la novel·la.

Ports mencionats al capítol: Majunga i Diego Suárez, tots dos a Madagascar (actualment, Mahajanga i Antsiranana, respectivament), les illes Comores i les Seychelles, Socotra, Moka (Iemen) i Hodeida (avui Al-Hodeïda, també al Iemen. Com es pot veure, baules d'un itinerari per diversos ports de l’Índic.

El príncep Luigi Voudzoï, a qui havien robat un famós diamant, és un personatge de la novel·la de Raymond Queneau Pierrot mon ami.

«Dodéca» és dotze en grec. Que un gosset s’anomeni així sembla que només serveix perquè la portera l’anomeni Dodécaca pel seu costum de defecar a les escales.