La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXI. Beaumont, 3

Vanitas de Sebastian Stoskopff

Sorprèn el numeral 3, quan no havíem estat en els pis dels Beaumont més que un capítol; però cal recordar que al capítol VI (Habitacions de servei, 1) hem sabut que l’estudiosa Béatrice Bredel, neta de la senyora de Beaumont, ha estat autoritzada a fer servir com a estudi aquesta cambra de les golfes també propietat seva.

La vella senyora de Beaumont és asseguda al seu llit. Té entre les cames un llibre obert titulat Ars Vanitatis, que mostra un d’aquells bodegons de l’escola d’Estrasburg on un crani és envoltat d’objectes que simbolitzen els cinc sentits. En segueix una descripció acuradíssima, no ho dubtéssiu.

Però la major part del capítol —el més llarg de la novel·la— està dedicat a la investigació sobre l’assassinat d’Elisabeth, la filla fugitiva de la senyora de Beaumont, i el seu marit François Breidel. La fascinant resolució del misteri inclou un parell de relats que l’índex final anomena «Història del diplomàtic suec» i «Història de la noia que va fugir de casa».

Un últim paràgraf intenta explicar l’aparent estoïcisme de madame de Beaumont davant de la mort de la seva filla i el suïcidi del seu marit pel fet d’haver estat testimoni de l’execució de gairebé tota la seva família durant la Revolució Russa.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXX. Marquiseau, 2

 

Una mandora no és...

... una mandola

En una cambra de bany un home i una dona agenollats dins d’una banyera mig plena d’aigua. Ell li llepa el pit esquerre, mentre que ella li agafa el penis amb la mà dreta. Un gat negre jove amb una taca blanca sota el coll s’ho mira. Sense que el text ho precisi es dona per entès que són Philippe i Caroline Marquiseau. El gat sí que sabem que es diu Petit Polzet.

En aquest apartament vivien els Échard. Quan la seva filla Caroline es va casar als vint anys amb el seu company de la facultat d’història Philippe Marquiseaux, el jove matrimoni es va veure obligat a anar a viure a casa dels pares d’ella. La convivència entre la sogra i el gendre fou un desastre, malgrat els esforços pacificadors del senyor Échard —un bibliotecari jubilat, enderiat per recollir proves que demostressin que Adolf Hitler continuava viu—. El conflicte es prolongà durant anys i arribà fins les agressions físiques. Només se solucionà amb la mort de la senyora Échard, ennuegada per una espina. El vidu es va retirar a una cabana que tenia prop d’Arles. Poc després morí el pare de Philippe —ric home de negocis que desaprovava el matrimoni del seu fill— de manera que heretà una fortuna. Després d’acabar els estudis va obrir una agència publicitària d’èxit dedicada als artistes del music-hall entre els quals Arthur Rainbow (joc de paraules amb Arthur Rimbaud; a posteriori veig que el va inventar Nabokov a Lolita).

***

El número de la casa de camp del matrimoni és el 50 de Jouy-en-Josas, de manera que és combina la referència a les coordenades del capítol amb les teles de Jouy que ja hem trobat diverses vegades.

Voldria discrepar sobre algunes solucions de traducció. La frase «tot i no obtenir el seu certificat va acabar finalment la llicenciatura» no té gaire sentit. Ho substituiria per «tot i no obtenir la beca», com ja s’han traduït en un altre lloc les sigles IPES.

El postre que Philippe no suportava i que va ser motiu d’agressió a la sogra s’ha traduït com «pa amb oli», però el «pain perdu» és molt similar a les torrades de Santa Teresa.

L’únic objecte de valor que posseïa Philippe era una «mandore» o sigui una «mandora» (o gallizona o gallichon), instrument medieval de la família dels llaüts. S’ha traduït com a «mandola», un instrument de la família de la mandolina i que es toca, per tant, amb un plectre. A la versió castellana, traducció de Josep Escuer, en diuen "mandorla", la forma ametllada amb la qual s'emmarquen algunes imatges.

Una mandorla