La vida manual d’ús: CAPÍTOL XLVI. Habitacions del servei, 7. El senyor Jérôme

Piments oiseau o piments martin

Una cambra austera i funcional que, com altres de les antigues habitacions del servei, la fa servir l’administrador de la finca per allotjar temporalment amics de províncies de pas per la capital. Aquí, a finals del 50, va passar els seus últims anys i va morir. 

Però el senyor Jérôme ja havia habitat a l’edifici quan era un jove catedràtic d’història, ple de projectes i d’esperança. L’octubre de 1924 va venir a viure al sisè dreta, el pis que més tard ocuparia Gaspard Winckler. Ensenyava al Lycée Pasteur de Neuilly i va fer la seva tesi doctoral sobre La ruta de les espècies. Per demostrar com l’arribada del bitxo a la cuina occidental l’havia transformada totalment, va preparar personalment un seguit de plats que va fer tastar als membres del tribunal. Per descomptat va obtenir un cum laude. 

Tot i que en català diu ‘bitxo’ (i en castellà ‘guindilla’), l’original piment oiseau —que ja apareixia al capítol XXXIII— és un pebre originari de les Mascarenyes, lleugerament més picant que el pebre de Caiena. Possiblement no té terme propi en català.

Poc després del doctorat el van anomenar agregat cultural a Lahore. Va estar desaparegut uns quants anys i quan va reaparèixer al carrer Simon-Crubellier era un home completament canviat. «Desconegut, llimat, laminat, eliminat» com es tradueix eficaçment «méconnaissable, élimé, éliminé, laminé». La versió espanyola —«irreconocible, exhausto, gastado, acabado»— decideix ometre les al·literacions. Treballava modestament com a bibliotecari de l’Institut d’Història Religiosa.

Aviat es va quedar sense feina i va subsistir traduint llibres per infants petits, plens de frases simples i onomatopeies:

Cloc cloc cloc

Heus aquí la nostra gallineta negra

El molt temps que li quedava lliure l’ocupava llegint novel·les policíaques del tipus whodunit en les quals tot girava sobre la identitat de l’autor del crim, a la manera d’Agatha Christie. Novel·les amb títols tan extravagants com L’assassí llaurador, El cadàver tocarà el piano per a vostès o L’agnat es posarà furiós. De tant en tant feia una pausa en la lectura i posava com a punt de llibre una postal que representava un globus terraqüi de Johannes Schoener (o Johann Schöner). Un globus similar al que apareix a Els ambaixadors de Holbein, una altra de les constants de la novel·la.

Tot plegat constitueix la ‘Història del professor d’història que va ser agregat cultural a les Índies’.

Ja ho diu Perec, que aquest globus sembla una baldufa