Els invasius Plassaert seuen l’un al costat de l’altre al seu despatx. Encara que en Jean du una camisa hawaiana i l’Adèle, un vestit jaqueta vermell, l’escena recorda el famós quadre de Quentin Matsys El canvista i la seva dona, un dels leitmotiv de la novel·la. Enlloc de la balança on pesa les monedes, l’home té a les mans uns fermalls art-déco; mentre que la dona ha substituït el devocionari de l’original per llegir un diccionari d’egiptologia de 1560. Bats i Lladó fan una bona aproximació del francès arcaic al català de l’època (Josep Escuer, a la versió castellana, ni ho intenta):
Piràmides. Grans bastiments fets de pieira o de mahons quadrats, amples per bax e afuats per la puncta, com és la forma d’una flama de foch. Vós en porets vore dessús lo Nyl, pres de lo Caire.
Els Plassaert fa vint anys que es van conèixer, en un viatge turístic a la Mongòlia Exterior, on van descobrir la seva comuna afició als orientalismes. Des de llavors han anat bastint un petit imperi brocanter, ajudats per un intermediari holandès i un artesà de Makassar capaç de reproduir objectes de baquelita i de cel·luloide com si fossin de cinquanta anys enrere.
D’entre els molts objectes que han traficat destacaré un plat decorat:
Una broma de mal gust: un home fa la migdiada al jardí; un altre que s’ha atansat de manera subreptícia, li vessa algun líquid dins l’orella…
La «broma» no és altra que l’assassinat del pare de Hamlet pel seu germà Claudi. Hi ha altres plats amb acudits que la versió catalana adapta, mentre que la castellana torna a relegar-los a la nota al peu.
El tret més significatiu que caracteritza el matrimoni Plassaert és la seva gasiveria. Se n’adjunten alguns exemples, com el de servir whisky belga en una ampolla que n’havia contingut d’escocès, o la llibreta o Adèle anota cada despesa:
pa 0.90
llonguets 0,40
2 carxofes 1,12…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada