Miquel Strogoff

Sota l’influx de Perec he llegit una novel·la de Jules Verne, cosa que crec que no feia en més de quaranta anys. L’elegida ha estat Miquel Strogoff en traducció de Josep Maria Pinto, publicada per Viena Edicions el novembre de 2023. Abans que res, un detall que sempre m’ha fet nosa, aquest ‘Miquel’ que evidentment ve de l’original francès ‘Michel’ i que no sé si és gaire propi de les estepes. Encara bo que al pobre Verne ja no li diuen Juli o Julio.

L’argument de la novel·la és força lineal. Strogoff és un motivadíssim membre del correu imperial a qui encarreguen lliurar un missatge del tsar al seu germà, que es troba a Irkutsk a la Sibèria oriental, on totes les comunicacions han estat tallades per la invasió dels tàrtars. Es tracta d’una ruta de més de 5.000 quilòmetres viatjant d’incògnit per una estepa assolada per les calors estiuenques i que conclourà tres mesos després quan l’hivern comenci a ensenyar les urpes. 

Sense l’ajuda de wikipèdies ni googlemaps, l’autor demostra haver-se documentat sobre unes terres que em sembla que no va trepitjar mai (es diu que Turgueniev el va ajudar una mica). Si més no, no para d’oferir-nos tota mena de dades de la fauna, la flora, la geografia i la cultura de la regió, amb una insistència especial en les distàncies, tant en verstes com en quilòmetres.

Se sol associar Verne amb les lectures juvenils i per això m’ha sobtat el grau de violència extrema del text, on hi ha mutilacions, tortura, una violació i una pila de morts. Potser al segle XIX els lectors estaven fets d’una altra pasta, però no deixa de resultar xocant la poca importància que es dona a un episodi de violència sexual. 

És més previsible el relatiu conservadurisme de l’autor que en cap moment posa en dubte l’autoritat del tsar (ni la maldat sense matisos dels tàrtars), fins el punt que un deportat polític com és el pare de la Nàdia estarà disposat a donar la vida per l’emperador sense la més mínima animositat. De fet, tots els personatges principals són capaços d’una abnegació i un esperit de sacrifici que voregen l’absurditat. El cas més flagrant és el del protagonista, d’una lleialtat sense fissures que, a través d’un veritable viacrucis (humiliacions, laceracions, llops, ossos, foc, gel, fam…) s’erigeix en tot un super-heroi amb matisos crístics, incloent-hi una «resurrecció» final.

Malgrat tot, tractant-se d’un autor com Verne, ja podem intuir que l’aventura acabarà bé pel nostre heroi, el que no impedirà que llegim les últimes pàgines tot mossegant-nos les ungles. Suposo que aquesta incitació als nostres sentiments més elementals, juntament al ritme inclement i l’escenari exòtic són el que fan aquesta lectura encara tan entretinguda 150 anys després de la seva publicació.