La vida manual d’ús: EL CAPÍTOL LI. Valène (habitacions del servei, 9)

 

Botticelli, a la dreta, assistint a una escena bíblica

Arribem a un dels capítols més importants del llibre i per fer-ho notar Perec li afegeix l’article definit —«LE CHAPITRE LI»— que no apareix a cap altre capítol. Incomprensiblement ni en català ni en castellà figura l’article. L’he afegit al títol de l’entrada (mira que costava poc!).

Aquest funciona com el capítol central de la novel·la, tot i que per raons de simetria, i tenint en compte que el nombre de capítols és de 99, hauria d’haver sigut el capítol cinquanta. Ens parla del gran projecte del pintor Serge Valène, tot i que de manera potencial. No sabrem si arribarà a una bona fi la idea de pintar un gran quadre de l’immoble, on ell es conformaria amb una presència discreta, «a la manera dels pintors del Renaixement que sempre es reservaven un lloc minúscul entre la gernació de vassalls, soldats, bisbes o mercaders». I, en contradicció a aquesta voluntat de discreció, es retrataria amb el pinzell i la paleta a les mans pintant-se ell mateix en l’inici d’un vertiginós procediment de nines russes.

Perquè efectivament, de la mateixa manera que Perec ens ofereix la instantània de la vida en un edifici en un temps determinat a través de més de sis-centes pàgines de ficció novel·lesca, Valène pretén assolir un repte similar en forma pictòrica: la creació d’un quadre on l’immoble apareixeria desproveït de façana per mostrar quins objectes conté i el que està succeeint a cada habitació en aquell mateix moment.

Paradoxalment, per descriure tota aquesta cornucòpia visual no queda altre remei que acudir als mots; i Perec (que no Valène) s’hi aplica a fons, començant per l’enumeració d’una heterogènia col·lecció d’objectes que hi ha a la finca:

(…) els cullerots i els ganivets, les escumadores, els mànecs de porta, els llibres, els diaris, les catifes, els gerros, els capfoguers, els paraigüers, els estalvis, els aparells de ràdio…

I, al costat de totes aquestes coses inanimades, evidentment els éssers vius que l’habiten, l’han habitat o s’hi han relacionat d’alguna forma. Es tracta d’una llista de personatges —que se sol anomenar Compendi— on cada línia en defineix un sense anomenar-lo explícitament.

1. Pélage vainqueur d’Alkhamah se faisant couronner a Covadonga
2. La cantatrice exilée de Russie suivant Schönberg a Amsterdam
3. Le petit chat sourd aux yeux vairons vivant au dernier étage
4. Le crétin chef d’îlot faisant préparer des tonneaux de sable
5. La femme avare écrivant ses moindres dépenses dans un cahier

La línia número 1, per exemple, recorda l’arqueòleg Fernand de Beaumont i les seves excavacions entorn de Don Pelayo. La número 2, defineix Vera Orlova (Beaumont, de casada) i la 3 es refereix a un gatet sense amo que es passeja per les habitacions del servei i que surt al capítol XV. Per descomptat, com que ens trobem encara a la meitat del llibre, hi ha personatges que encara no han aparegut i ens serà impossible identificar.

Si visualitzem la llista amb algun tipus de lletra d’amplada fixa, ens adonarem que cada línia consta de 60 caràcters (comptant-hi els espais en blanc) i que la lletra A que apareix al final de la primera línia va desplaçant-se gradualment cap a la dreta fins arribar a la posició inicial a la línia 60. En realitat el compendi està format per tres seccions de 60, 60 i 59 línies (culpeu al clinamen d’aquesta irregularitat) i, si a la primera secció es juga amb el desplaçament de la A, a les altres dues són la M i la E. Formen el mot ÂME (també el podeu llegir a les lletres finals de les tres primeres línies) que vol dir «ànima» i que subratlla el caràcter essencial del capítol.

1. Pélage vainqueur d’Alkhamah se faisant couronner a CovadongA
2. La cantatrice exilée de Russie suivant Schönberg a AmsterdAm
3. Le petit chat sourd aux yeux vairons vivant au dernier étAge
4. Le crétin chef d’îlot faisant préparer des tonneaux de sAble
5. La femme avare écrivant ses moindres dépenses dans un cAhier

En català Bats i Lladó mantenen el joc verbal (de vegades canviant l’ordre de les línies) i fan servir les lletres A, L i E per lletrejar ALÈ. 

1. Pelai vencedor d’Alkama fent-se coronar al camp de CovadongA
2. La cantant russa exiliada que segueix Schoenberg a AmsterdAm
3. El moix sord amb un ull de cada color que viu al pis de dAlt
4. El cap de barri estúpid i les bótes de sorra que fa prepArar
5. La dona garrepa que inscriu totes les despeses en un quAdern

En castellà no s’hi ha invertit tant d’esforç i ni tan sols les línies són de 60 caràcters.

1. Pelayo vencedor de Alkama que se coronó rey en Covadonga
2. La cantante exilada de Rusia que siguió a Schönberg a Amsterdam
3. El gatito sordo con los ojos de color diferente que vivía en el último piso

La vida manual d’ús: CAPÍTOL L. Foulerot, 3

El senyor Valdemar segons Harry Clarke

Recordeu Geneviève Foulerot, la model de catàlegs i aspirant a actriu que té un fill de pocs mesos? Som al seu futur dormitori, acabat de pintar i encara sense mobles. Només hi ha un quadre de grans dimensions on es veu l’interior d’una habitació i l’exterior a través d’una finestra. Els detalls de la pintura no podrien ser més estranys. i semblen contenir diversos plans de realitat.

L’autor del quadre és Louis Foulerot, l’avi de Geneviève, i l’únic membre de la família que li va donar suport quan va quedar embarassada i va fugir de casa. De fet és ell qui sufraga les reformes del pis de la néta. O sigui «Història de la mare soltera de qui només l’avi no va renegar».

El quadre s’ha inspirat en la novel·la policíaca L’assassinat dels peixos vermells i permet rastrejar-hi tots els elements de la trama. A continuació s’explica l’argument del llibre amb tots els ets i uts: s’hi esmercen quatre pàgines de la novel·la en un recargolat enigma que es podria resumir com la «Història del joier que va ser assassinat tres cops».

Investigo els noms dels personatges de la novel·la, per si hi afegissin algun motiu suplementari. La víctima es diu Oswald Zeitgeber i el cognom —que en alemany significa «que dona la llum»— és un concepte que fa referència a qualsevol influència exògena que pugui modificar la sincronització d’un ritme endogen. 

El detectiu Waldémar m’ha fet pensar immediatament en l’impactant conte Els fets del cas de M. Valdemar d’Edgar Allan Poe; però possiblement està motivat per diversos reis d’aquest nom que van governar Dinamarca a l’edat mitjana.

L’entorn on es desenvolupa l’acció de l’enigma remet a la regió dels Llacs italians i el nom Valdrade connecta amb Valdrada, la ciutat que apareixia a Les ciutats invisibles (1972) del col·lega de l’Oulipo Italo Calvino.

De fet, gran part d’aquest capítol té una connexió molt lleu amb la senyoreta Foulerot, però el desplegament d’inventiva que demostra la construcció del whodunit és pur Perec.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XLIX. Escales, 7

Al capdamunt de l’escala, allà on acaba la caixa de l’ascensor, una porta de vidre separa les plantes nobles de les habitacions del servei. Al principi rarament es feia servir, si no era perquè els senyors requerissin fer una visita als seus criats per circumstàncies extraordinàries; ja que el servei comptava amb un accés propi a la banda esquerra de l’edifici.

En l’actualitat amb prou feines queden criats a l’edifici, amb l’excepció de Smautf, el majordom de Bartlebooth, i el matrimoni neerlandès-paraguaià que serveix l’escultor Hutting. La resta de cambres han estat habilitades com habitatges independents, bé pels propietaris de baix, bé per l’administrador de l’immoble.

Es comenta llavors la diferenciació classista que marca aquesta porta de vidre, en record a la divisió inicial de l’edifici, i es dona la paradoxa que els propietaris de les antigues mansardes, tot i ser sovint més rics, són considerats inferiors pels de les plantes de baix.

Els de dalt i els de baix han entrat en conflicte dues vegades. La primera fou quan Olivier Gratiolet pretengué prolongar la catifa de l’escala fins a les dues darreres plantes. La segona ocasió fou causada per la negativa de la portera, la senyora Nochère, a lliurar el correu a les plantes que no disposessin d’ascensor (les dues de dalt).

D’aquí es passa a detallar algunes tensions i problemes produïts durant els anys —sorolls, caques de gos, bosses d’escombraries—, no gaire diferents dels de moltes altres escales. Per fi es mencionen dos esdeveniments greus: les explosions provocades pel experiments del químic Morellet i l’incendi del tocador de la senyora Danglars.

I per acabar aquest curiós capítol, que pren una visió col·lectiva del veïnat i que més d’una vegada apunta a la lluita de classes, ressona una frase ominosa del mateix caire de la que concloïa el primer capítol. 

I darrere aquella porta tancada per sempre, el morbós avorriment d’aquella lenta revenja, aquell feixuc assumpte de monomaníacs xarucs que repetien com una cançó enfadosa les seves històries fingides i els seus paranys miserables.

El capítol XLIX és el que ofereix una imatge més precisa de l’estructura de l’edifici, tot i que de fet planteja més dubtes que respostes. Per exemple, si l’escala de servei està a l’esquerra, com hi accedeixen els pisos de l’ala dreta? Se’ns diu que hi ha vint altres habitacions pel servei dels pisos que donen al pati interior, però per algunes descripcions, sabem que alguns dels departaments s’obren tant al carrer com al pati. En un moment del capítol es menciona un cretí que viu a la part del darrera i que entona cançons hitlerianes de matinada. Quants altres habitants de la finca no coneixerem mai?

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XLVIII. La senyora Albin (habitacions del servei, 8)

La mansarda és buida perquè la llogatera, la senyora Albin, ha anat com cada dia a visitar la tomba del seu marit, enterrat a Juvisy-sur-Orge (a dinou quilòmetres al sud-est de París). La senyora Albin, de soltera Flora Champigny, no es va casar amb aquell Raymond Albin d’uniforme, amb el que va quedar atrapada a l’ascensor, sinó amb un tal René Albin, obrer tipògraf (cap parentiu). Per cert, segurament hi té alguna relació que el concert anunciat al capítol anterior se celebrés a l’església de Saint-Saturnin de Champigny. 

El matrimoni va emigrar a Damasc on, gràcies als préstecs sense interessos destinats al desenvolupament del protectorat, van poder obrir una pròspera impremta de manuals escolars. Els avalots antifrancesos de 1945 abocaren els Albin a la ruïna i el cor del marit no ho va poder suportar. La senyora Albin fou repatriada l’any 1946 amb el cadàver del seu marit i gràcies a la seva amistat amb la portera va poder recuperar el seu quarto a Simon-Crubellier. Tot i pledejar tossudament amb tothom que podia fer responsable de la seva davallada econòmica, tot el que va acabar obtenint fou una trista pensió. Aquest ve a ser el resum de la «Història de la dona que va fundar una impremta a Síria».

La senyora Albin és descrita com una dona alta i ossuda, que sembla sortida d’Aquelles senyores dels barrets verds. Crec que aquest referent no dirà res a ningú; però l’original Ces dames aux chapeaux verts és un film de 1949 de Fernand Rivers sobre una noia que va a viure amb les seves quatre ties solteres.

La senyora Albin té la casa molt ordenada i polida. Com un gran honor de vegades ensenya a les visites algun objecte que guarda embolicat amb les pàgines de France-Dimanche. [France-Dimanche és un setmanari de tafaneries del cor que es publica des del 1946. Curiosament surt els divendres.] A Valène, per exemple, li va mostrar un rebab, violí àrab de dues cordes, i a la senyoreta Crespi, una estampa eròtica xinesa. Sembla que la senyora Albin està perdent el seny; ha començat a fer rareses.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XLVII. Dinteville, 2

Som a la sala d’espera del doctor Dinteville. A la consueta descripció del que conté l’estança hi ha un error flagrant:

(…) taules niu amb diferents revistes i diaris estesos: a la portada d’un d’aquests es veu una fotografia en color de Franco en el llit de mort, vetllat per quatre monjos agenollats que semblen sortir directament d’un quadre de De la Tour; (…)

Com que l’acció de la novel·la té lloc el 23 de juny de 1975, a Franco encara li queden gairebé cinc mesos d'agonia, o sigui que aquesta portada no pot ser.

A la sala hi ha dues persones. Un professor de francès jubilat, que encara dona classes per correspondència, està corregint uns treballs. L’altre no és un pacient sinó un representant d’aparells de telefonia convocat perquè presenti els nous models de contestadors.

Entre els quadres de la paret destaca per les seves dimensions (3 x 2 metres), una representació pseudonaïf de l’interior d’una taverna. Alguns detalls de la pintura mereixen un comentari, com els dos homes que juguen al tarot.

(…) un d’ells tira la carta que representa un home amb un pal, que duu alforja i és empaitat per un gos, i que s’anomena el Mat, és a dir el Boig.

A tots els tarots que he trobat a la xarxa el que duu el Boig és més aviat un farcellet que no pas una alforja. Sí que he vist que de vegades el gos sembla un gat.

Un cartell anuncia un concert on s’interpretarà Malakites, opus 35 de Morris Schmetterling. El nom del compositor es troba a Lolita de Vladimir Nabokov enmig d’una sofisticada paròdia a costa del dramaturg belga Maurice Maeterlinck. Recordem que Schmetterling és papallona en alemany, una dèria 100% nabokoviana.

Au premier plan, juste derrière la vitre du café sur laquelle de grosses letres blanches écrivent a l’envers

Les lletres que es mostren sobre la pàgina són negres. Si fossin blanques no les veuríem. Bats i Lladó se n’adonen i ho canvien a «lletres gruixudes de color» que té més sentit.

Per acabar se’ns informa que el doctor Dinteville és un metge de barriada i que, a causa de la seva fredor, no és gaire popular. El seu somni a la vida és associar el seu nom a una recepta de cuina de la seva invenció. Dubta entre «Amanida de cranc a la Dinteville», «Amanida de cranc Dinteville» o «Amanida Dinteville». Per descomptat tindrem l’oportunitat de llegir la recepta amb tot luxe de detalls.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XLVI. Habitacions del servei, 7. El senyor Jérôme

Piments oiseau o piments martin

Una cambra austera i funcional que, com altres de les antigues habitacions del servei, la fa servir l’administrador de la finca per allotjar temporalment amics de províncies de pas per la capital. Aquí, a finals del 50, va passar els seus últims anys i va morir. 

Però el senyor Jérôme ja havia habitat a l’edifici quan era un jove catedràtic d’història, ple de projectes i d’esperança. L’octubre de 1924 va venir a viure al sisè dreta, el pis que més tard ocuparia Gaspard Winckler. Ensenyava al Lycée Pasteur de Neuilly i va fer la seva tesi doctoral sobre La ruta de les espècies. Per demostrar com l’arribada del bitxo a la cuina occidental l’havia transformada totalment, va preparar personalment un seguit de plats que va fer tastar als membres del tribunal. Per descomptat va obtenir un cum laude. 

Tot i que en català diu ‘bitxo’ (i en castellà ‘guindilla’), l’original piment oiseau —que ja apareixia al capítol XXXIII— és un pebre originari de les Mascarenyes, lleugerament més picant que el pebre de Caiena. Possiblement no té terme propi en català.

Poc després del doctorat el van anomenar agregat cultural a Lahore. Va estar desaparegut uns quants anys i quan va reaparèixer al carrer Simon-Crubellier era un home completament canviat. «Desconegut, llimat, laminat, eliminat» com es tradueix eficaçment «méconnaissable, élimé, éliminé, laminé». La versió espanyola —«irreconocible, exhausto, gastado, acabado»— decideix ometre les al·literacions. Treballava modestament com a bibliotecari de l’Institut d’Història Religiosa.

Aviat es va quedar sense feina i va subsistir traduint llibres per infants petits, plens de frases simples i onomatopeies:

Cloc cloc cloc

Heus aquí la nostra gallineta negra

El molt temps que li quedava lliure l’ocupava llegint novel·les policíaques del tipus whodunit en les quals tot girava sobre la identitat de l’autor del crim, a la manera d’Agatha Christie. Novel·les amb títols tan extravagants com L’assassí llaurador, El cadàver tocarà el piano per a vostès o L’agnat es posarà furiós. De tant en tant feia una pausa en la lectura i posava com a punt de llibre una postal que representava un globus terraqüi de Johannes Schoener (o Johann Schöner). Un globus similar al que apareix a Els ambaixadors de Holbein, una altra de les constants de la novel·la.

Tot plegat constitueix la ‘Història del professor d’història que va ser agregat cultural a les Índies’.

Ja ho diu Perec, que aquest globus sembla una baldufa

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XLV. Plasaert, 1

 

Els Plasaert —un cognom, per cert, que només ha trobat en aquesta novel·la— ocupen tres habitacions amb mansardes a l’últim pis. L’habitació que ocupava Morellet fins que el van internar està en obres. 

A l’habitació on som, de bocaterrosa sobre un sofà llit, jeu Rémi Plassaert, un noi de dotze anys. Està ordenant la seva col·lecció de papers assecants que fan publicitat de medicaments i que li proporciona regularment el doctor Dinteville. Els té separats en vuit pilots dels quals només veiem la imatge del assecant de dalt. M’he molestat a buscar el gravat de Jean-Baptiste Oudry que representa La guineu i la ciconya (sic), que anuncia les Papereries Marquaize - Multicopista - Reprografia.

A banda d’aquests pilots té l’assecant amb el que va començar la col·lecció, una publicitat de Ricqlès —la menta forta que reconforta— que reprodueix un dibuix d’Henry Gerbault (1863 - 1930) on s’il·lustra la cançó infantil Papa, les p’tits bateaux. Amb no poca sorpresa m’ha estat fàcil localitzar l’assecant del que parla Perec. [Els assecants, per cert, quin anacronisme!]

Els Plassaert van trobar-lo darrera del radiador quan van ocupar el pis. En aquella cambra hi havia viscut Troyan, el llibreter de vell del carrer Lepic. Després de participar a la guerra civil espanyola i al maquis de la Resistència, va obrir un modest negoci on hi venia sobretot revistes de pit i cuixa. [«Història de l’excombatent de les Brigades Internacionals»].

Quimera d'Arezzo

Diversos habitants de la finca van fer troballes igualment curioses en el pis desocupat. Olivier Gratiolet va topar amb un cartó d’oculista on es llegia SI US PLAU TANQUEU ELS ULLS i SI US PLAU TANQUEU UN ULL. Cal agrair a Proa que (a diferència d’Anagrama) n’hagi respectat la tipografia original. El senyor Troquet va trobar el gravat d’un príncep en armadura que atacava una quimera; el senyor Cinoc, una postal d’un missioner mormó anomenat William Hitch [personatge episòdic de La volta al món en 80 dies] i la senyora Albin, un càntic luterà imprès sobre pergamí. Però el descobriment més valuós el va fer el professor Jérôme: un gran mapa de tela de França i les seves colònies amb tota l’abundància de detalls —les armes de vint ciutats i el retrat d’un dels seus fills famosos, dotze imatges de ciutats importants, vestits regionals, escenes de la història de França (Parmentier oferint un ram de flors de patata a Lluís XVI…)— que es podria esperar de la imaginació de Perec. 

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XLIV. Winckler, 2

La primera part del capítol repeteix al peu de la lletra el preàmbul de la novel·la, aquella disquisició teòrico-pràctica sobre l’art del puzle. Però, són tots dos fragments idèntics? Amb un autor tan maliciós i juganer com Perec cal verificar-ho un o dos cops. Una diferència que salta a la vista són les il·lustracions que intenten classificar les formes de les peces. El seu nombre ha disminuït, com si alguna d’elles ja s’hagués fet servir; però en realitat són peces de contorns diferents a les del preàmbul. Una observació menor, que només té a veure amb la descurança de l’edició: en la versió castellana alguna de les il·lustracions s’ha reproduït invertida especularment respecte a l’original francès.

Però, repeteixo, hi ha alguna discrepància més? Cal parar molta atenció, però quan parla de detalls del puzle que poden despistar, al preàmbul diu «la boucle de la ceinture d’un uniforme», mentre que en aquest capítol es llegeix «la boucle de la ceinture de l’uniforme». Una mica més enllà «le poseur de puzzle, le faiseur de puzzles» esdevé «le poseur de puzzle, le faiseur de puzzle». Es tracta d’errors de tecleig o ha sigut deliberat? En tot cas he de dir que cap de les dues traduccions amb les que treballo han mantingut la diferència, ja que han optat per formes d’expressió més concises (el que no deixa de produir-me una sensació d’estafa).

La segona part del capítol s’ocupa de la manera com Bartlebooth va trobar Gaspard Winckler mitjançant un anunci a Le Jouet français i Toy Trader, on sol·licitava als creadors de puzles que li presentessin una mostra de dues-centes peces en format de 14 x 9 cm. Winckler li va trametre un exemplar intitulat La darrera expedició a la recerca de Franklin que Bartlebooth en un primer moment va creure que estava totalment en blanc, a la manera d’aquelles estampes facecioses d’Alphonse Allais («Première Communion de jeunes filles chlorotiques par un temps de neige»). Però, si t’hi fixaves bé, entre el mar gelat i la boira es podien distingir el capità M’Clintoch vestit amb pells grises i un grup d’esquimals que li anaven a l’encontre.

Retrat de John Franklin

L’expedició de John Franklin que va partir d’Anglaterra el 1845 amb els vaixells HMS Terror i HMS Erebus a la recerca del Pas del Nord-Oest i que va concloure amb la desaparició de naus i homes en els dos anys següents constitueix una de les fites de l’aventura humana més intrigants i inspiradores, a la qual s’ha d’afegir en les dècades següents els múltiples intents de localitzar les restes de la malaurada empresa. Són fills d’aquella tragèdia l’obra de teatre The Frozen Deep que van firmar Wilkie Collins i Charles Dickens, una elegia d’Algernon Swinburne i Les aventures del capità Hatteras de Jules Verne. Tot i que a l’índex de la nostra novel·la s’informa que el capítol conté la «Història de la darrera expedició a la recerca de Franklin», la veritat és que la informació que s’ofereix és més aviat minsa.

Un cop contractat per Bartlebooth, Winckler es va traslladar a viure a l’edifici de Simon-Crubellier amb la seva esposa Marguerite, de professió miniaturista. Crec que és la primera noció que tenim de la seva existència. Després de condicionar el seu taller, a finals de l’any 34 va començar a rebre les aquarel·les de Bartlebooth. El text detalla el laboriós procediment amb el qual creava cada puzle i que va repetir durant vint anys. Sempre en la més estricta intimitat, perquè no li agradava que el veiessin treballar.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XLIII. Foulerot, 2

Tot i que els responsables de l’atemptat del set d’octubre de 1943 que va acabar amb la vida de tres oficials alemanys al bulevard Saint-Germain van ser detinguts amb celeritat, cinc estudiants de situació aparentment irregular que havien estat confinats poc després de l’explosió continuaren a la presó. Entre ells es trobava Paul Hébert, opositor aspirant a l’Escola Superior de Química i antic llogater de l’apartament que ara ocupa Geneviève Foulerot. Un seguit d’accions sospitoses i malentesos complicaren la investigació fins a tal punt que Hébert acabà amb els ossos al camp de Buchenwald, una peripècia força envitricollada que rep el títol de ‘Història de l’estudiant deportat’.

Alguns noms que apareixen en el relat i que trobo dignes de subratllar:

• l’elixir paregòric que revenia Paul és senzillament un calmant
• dues pel·lícules que es mencionen com a possible coartada per a l’estudiant: Pontcarral, Colonel d’Empire, cinta històrica de Jean Delannoy estrenada el 1942 i Goupi Mains Rouges, drama rural de Jacques Becker, estrenat el 1943 i un gran èxit de l’època.
• Es parla de l’enginyer general Pferdeleichter (aclaridor de cavalls (?)) mort d’un tret mentre jugava als escacs amb un enginyer japonès anomenat Uchida. La data de l’assassinat és el 23 de juny del 43, el mateix dia (però no el mateix any) que el de l’acció de la novel·la.
• Hi ha un anunci d’una goma d’esborrar que en francès es diu GOMME «HEPHAS» (o sigui «efface»). En català li han dit «Kansell», m’imagino que ve de «cancel·lar». En castellà ho han deixat com a l’original.

Tornem al present. Actualment l’habitació és la del nadó de Geneviève Foulerot. En el capítol 5 Geneviève ja havia aparegut, innominada, com la jove que llegeix a la banyera el seu paper en una adaptació televisiva d’un conte de Pirandello (A l’abisme). Ara ens assabentem que, mentre no troba millors feines com a actriu, treballa de model per a un catàleg de venda per correspondència.