La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXIV. Cinoc, 2

Viatge al centre de la terra

Som al dormitori de Cinoc, el que es dedicava a «matar» mots del diccionari. És una cambra deixada i bruta. Al marc de la porta penja una mezuzà, el talismà que es troba a l’entrada de totes les cases jueves. A la paret hi ha un gravat que representa cinc nadons nus fent tombarelles, amb un sextet que diu:

Veient els seus xics saltirons

¿Podem negar que als cinc nadons

Els cal un punt d’el·leborina?

Però llur cosset és ben girbat

Si, com Pitagores opina,

L’home és un arbre capgirat

He reproduït el poema, no per la seva bellesa, sinó per agrair als traductors al català que s’hagin molestat a preservar-ne la rima.

Sobre un vetllador hi ha uns quants llibres, dels quals destacaré:

• Quan jo era una petita ballerina. Records d’infantesa i joventut, de Maria Feodorovna Vychiskaya, París, 1948 [A l’original hi diu «petit rat», que és com s’anomena a les joves alumnes de l’escola de dansa de lÒpera de París]
• Beiträge zur feineres Anatomie des menschlichen Ruckenmarks, de Goll [De Gaulle?], Gant, 1860 [Contribucions a l'anatomia de la medul·la espinal humana]
• Sobre l’exfoliació piramidal dels alabastres i dels guixos, d’Otto Lindenbrock [és el nom del protagonista de Viatge al Centre de la Terra de Jules Verne]

Hélène Brodin va morir en aquest dormitori el mil nou-cents quaranta-set, després d’haver viscut dotze anys en la més absoluta discreció. A la seva mort es va descobrir una carta on explicava la conclusió de la seva estada americana i així es completa un relat que havia començat en el capítol XXI.

Després que el seu marit aparegués mort a Jemima Creek, Hélène no tingué altre propòsit a la vida que no fos venjar-lo. Així, tot i els seus aires de mosqueta morta, va perseguir implacablement els germans Jeremiah i Ruben Ashby i el seu còmplice Nick Pertusano [«un nan viciós i cruel» que es deia quasi igual que el nan de Las Meninas] per tota la geografia americana fins que va completar la tasca. En definitiva, ‘Història dels tres pinxos assassinats’.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXIII. Hutting, 3 (cont.)

Cissampelos pareira

Un cop enllestits els Danglars, tornem als seus criats. Honoré Marcion era un lionès que havia viscut moltes aventures de jove, treballant en espectacles de fira i de carrer. Quan es va cansar d’aquella vida, va entrar a servir en cases burgeses, on la seva flegma britànica era molt apreciada. Corinne era una pagesa normanda que va venir a servir a París quan tenia quinze anys. A The Vienna School and Family Hotel, on treballava, la senyora Cissampelos (Cissampelos pareira és una planta de múltiples aplicacions a la medicina xinesa) li va ensenyar tots els fonaments de la cuina.

Honoré i Corinne es van conèixer quan visitaven l’Exposició Universal i ell li va explicar com funcionaven els autòmates. Honoré havia treballat pel senyor Danglars pare, i en va quedar tant satisfet que el va recomanar al seu fill, que s’acabava de casar. Els Honoré treballaren per la família fins que va esclatar l’escàndol. Com que llavors ja eren molt vellets, Émile Gratiolet els va permetre quedar-se a la seva habitació. Van viure encara vint anys més amb estretors i als noranta-tres anys van morir amb pocs dies de diferència.

Célia Crespi, com era molt més jove, va continuar servint a diversos pisos de l’edifici i finalment, fins la jubilació,, de dependenta a la pastisseria Délices de Louis XV. Malgrat el tractament de senyoreta Crespi, Célia havia tingut un fill el 1936. No es va saber mai la identitat del pare. Recentment s’ha sabut que el nen va morir durant els combats de l’alliberament de París el 1944. Georges Perec també va néixer el 1936 i va sobreviure la guerra. En canvi la seva mare va desaparèixer a Auschwitz el 1943.

Acaba el capítol amb la descripció del dormitori de Hutting, una peça que rarament fa servir. Crida l’atenció una escultura de l’Intel·lectualista Martiboni que sembla prefigurar una obra similar de Damien Hirst:

…un bloc de poliestirè de dos metres d’alta, un metre d’ample i deu centímetres de gruix, dins del qual hi ha entatxonats cotilles antigues (…), deixalles d’un tiberi i dos o tres gossets dissecats. 

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXIII. Hutting, 3

"Assasinat al serrall", o del que era capaç Cormon

Aquest capítol tan ple d’informació comença al dormitori de Hutting, a un altell del seu taller, però només per recordar-nos que fins el final de 1949 aquí hi havien viscut els «Honoré» (en realitat es deien Honoré i Corinne Marcion), maître d’hôtel i cuinera dels senyors Danglars. El servei de la casa el completava la jove criada Célia Crespi.

El tres de gener de 1926, deu dies després que un incendi malmetés el tocador de la senyora, el matrimoni Danglars va posar algunes pertinences en tres maletes i desaparegué sense destí conegut. La fugida de Maximilien Danglars, tot un president del Tribunal d’Apel·lació, va ser motiu d’escàndol i l’inici de la suculenta ‘Història del magistrat i de la seva muller que es van fer lladres’. Per encuriosir-vos serà suficient dir que la parella queia en un frenesí eròtic cada vegada que cometia el robatori d’algun article de luxe.

Entre les peces robades: un samovar de plata de la comtessa de Melan, un esbós de Perugino a casa del nunci papal, una agulla de corbata o un cartró (Caça de l’Ur) de Fernand Cormon (1845-1924), un pintor que no podria ser més pompier. També es menciona un retrat del marxant Ambroise Vollard fet per Félix Vallotton que efectivament existeix, i un collaret de perles que havien robat a la princesa Rzewuska (que era el nom de naixement d’Ewelina Hanska, la dona de Balzac).

Vollard per Vallotton

Es parla del ball de màscares ofert per Timothy Clawbonny, «un vell anglosaxó glabre, amanerat i pederasta», que apel·la al Dr. Clawbonny de Les aventures del capità Hatteras de Verne. Els seus socis a la banca són Marcuart i Shandon. Jean-Rodolphe Marcuard fou el fundador de la ben real Banque Marcuard & cie, que Verne menciona a l’obra citada anomenant-lo Marcuart. Shandon també és un personatge (traïdor) de la mateixa novel·la.

Els Danglars s’havien inventat el lladre mític Chalia la Rapine, per desviar les sospites dels seus crims. Al capítol XL hi havia una novel·la amb un fals culpable que, igual que aquí, feia pensar en el To Catch a Thief de Hitchcock. Atès que el primer robatori de «Chalia» es va cometre durant la representació de l’òpera Boris Godunov, no resulta aventurat trobar connexió amb el gran baix rus Fiódor Xaliapin.

Els traductors s’entesten a escriure «pell de bisó», quan hauria de ser «pell de visó» (amb més motiu, si el duia la duquesa de Beaufour). 

La vida manual d’ús: mestres antics i moderns

El 1979, un any després de la publicació de La vie mode d’emploi, aparegué Un cabinet d’amateur, una novel·la curta que forma un curiós díptic amb l’anterior [Hi ha traducció a Anagrama, El Gabinete de un aficionado: historia de un cuadro]. El llibre, situat als anys finals del segle XIX i principis del XX, va d’un quadre que el magnat de la cervesa Hermann Raffke encarrega al pintor Heinrich Kürz, on apareixerà envoltat de la seva col·lecció pictòrica, a la manera dels gabinets de curiositats o gabinets de col·leccionista tant populars al segle XVII. Però la particularitat d’aquesta obra és que, mitjançant un sofisticat joc de miralls, els quadres de la col·lecció es van repetint fins l’infinit, aportant lleugeres variacions a cada repetició.

La novel·la, en un to entre erudit i lúdic, ens va presentant els detalls de la col·lecció, els seus orígens i el seu destí quan entri a subhasta per la mort de Raffke. A les seves pàgines abunden els crítics, els historiadors, els representants de museus i sobretot les obres d’art; i com que ens trobem en territori Perec, resultarà difícil escatir què és real i què fictici. Així, tant hi trobarem pintures autèntiques d’artistes reals, com obres falses d’artistes inventats. També obres falses d’artistes que han existit. L’únic que no hi ha són artistes ficticis que han creat obres de debò, potser per aquella llei de la lògica que afirma que d’un antecedent fals es pot deduir qualsevol cosa.

Si entres al joc, el llibret és una delícia (i el seu final, demolidor), però el que volia destacar aquí és el continu emmirallament més o menys subtil entre La vie… i Un cabinet… Posem per exemple el quadre Retrat de Clara Schumann de l’inexistent Ludwig Steinbruck, que és fàcil relacionar-lo amb el capítol LXXXI, on Jane Sutton ha de retornar a la biblioteca Les cartes d’amor de Clara Schumann. A més Steinbruck vol dir pont de pedra (pierre), que ens fa pensar en El pont sobre el riu Kwai de Pierre Boulle, un altre dels llibres a retornar.

D’altres exemples: al capítol LXXV es parla de l’obra de teatre Manlius Capitolinus de Lafosse, mentre que a Un cabinet… apareix un quadre fictici anomenat Manlius Capitolinus del molt real Nicolas Poussin. O comparem aquest fragment del capítol LXXVII amb la descripció d’un quadre a Un cabinet:

La vitrina conté una col·lecció de miniatures de màquines de guerra antigues per muntar: ariets, vineas com les que Alexandre va fer servir per protegir els seus treballadors durant el setge de Tir, catapultes síries que llençaven a cent peus de distància pedres monstruoses, ballestes, piròbols…

École flamande: Le Siège de Tyr. Devant les murailles crenelées d’une ville embrasée, des centaines d’hommes tirent des plates-formes gigantesques supportant des tours étroites surchargées d’archers, de catapultes, de machines de guerre.

Per no allargar-me només afegiré que James Sherwood, el besoncle de Bartlebooth i primer personatge de la línia temporal de la novel·la, apareix també a Un cabinet d’amateur com a àvid col·leccionista. Una prova més per si calia de la permeabilitat textual de les obres de Perec.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXII. Gratiolet, 2

 

El dormitori de l’adolescent Isabelle Gratiolet conserva un estil infantil i un coixí en forma de Snoopy. Entre altres objectes d’escriptori hi ha quatre papers assecants (que són degudament descrits); ni punt de comparació amb la col·lecció que té el seu competidor Rémi Plassaert.

El detall més curiós de la cambra és una tiorba que penja sobre el llit. Aquest instrument emparentat amb el llaüt va tenir el seu moment al segle XVI per passar de moda poc després. És l’únic objecte que Olivier Gratiolet va recuperar després de l’assassinat de la seva dona i el suïcidi del seu sogre.

Isabelle no és una noia popular, té fama de ser molt rara. Li agrada espantar les nenes petites amb històries terrorífiques i quan li demanen que escrigui una redacció sobre les seves vacances, s’empesca fantasies d’amor principesc. A l’escola han aconsellat el seu pare que la dugui a un psicoterapeuta, però Olivier la defensa: creu que és millor una filla imaginativa que no pas una mediocre conformista.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXI. Rorschash, 4

Al dormitori d’Olivia, ens aturem davant d’una foto on surt vestida de cowgirl al rodatge de la pel·lícula Apa nois! Va ser l’última que va estrenar, perquè la següent, Segueix en cartellera, amor meu!, ni tan sols va arribar a muntar-se a causa de la poca qualitat de les preses. Després va dedicar-se a filmar documentals turístics, on interpretava a una jove americana que voltava pel món, fent esquí aquàtic als Everglades o xalant al Carnaval de Rio. Haurem de perdonar a Perec el tòpic una mica trist que li fa incloure les frases «aclamava els toreros a Barcelona, es cultivava a l’Escorial». D’aquí li ve a Olivia l’afició pels viatges.

Ara és al seu dormitori: una dona baixeta, grassona, de cabells arrissats que té al costat algunes coses que vol endur-se al viatge. Està escrivint una llista d’encàrrecs que deixarà a Jane Sutton, entre d’altres més banals, retornar a la biblioteca municipal Les cartes d’amor de Clara Scumann, El pont sobre el riu Kwai de Pierre Boulle i De l’angoixa a l’èxtasi de Pierre Janet. Aquest darrer no el conec. Veig que Pierre-Marie Félix Janet (1859 - 1947) fou un important filòsof i psicòleg, que va crear el terme del «subconscient». 

L’anotació «verificar cada dia que els Pizzicagnoli no hagin trencat el pàmpol de vidre bufat del vestíbul» pot sonar lleugerament misteriós: encara trigarem uns capítols per esbrinar qui son aquests Pizzicagnoli. Però l’encàrrec més intrigant és:

— comprar Edam al vapor per a Polonius i no oblidar de portar-lo un cop a la setmana al senyor Lefèvre per a la lliçó de dòmino

Deixant de banda que jo hagués traduït «Edam étuvé» com «Edam madurat», la resta de la frase és mereixedora d’una nota al peu (diria que l’única de tota la novel·la) on ens assabentem de l’encantadora història de com Rémi Rorschash li regalà a Olivia una parella de hàmsters ensinistrats que jugaven al dòmino. Polonius n’és el darrer descendent i s’ha quedat sense contrincant pel joc. D’aquí les visites periòdiques al senyor Lefèvre. Tant Polonius, com Gertrude, la primera femella de la nissaga, remeten a Hamlet. Sigismund, el primer ancestre mascle, potser és una referència a La vida es sueño.

El pretext per aquesta 56ª volta al món és una invitació a Melbourne, on s’estrenarà un documental sobre la vida d’Olivia.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXX. Bartlebooth, 3 (cont.)

La segona part del capítol és la que aporta dades veritablement importants per a la trama. Ja se’ns anuncia d’entrada que aviat sabrem com el projecte de Bartlebooth fracassaria tant pels atacs del crític d’art Beyssandre, com per les maniobres secretes de Winckler.

Però de moment ens entretindrem amb altres dificultats organitzatives que van anar apareixent a mesura que el procediment anava avançant. Per exemple, la idea de pintar cinc-centes marines en vint anys havia sorgit simplement perquè eren números rodons, però aquest ritme suposava que era impossible quadrar les dates. Hauria estat millor pintar-ne quatre-centes vuitanta (dues al mes) o cinc-centes vint (una cada dues setmanes).

Però apart dels decalatges que impedien que els puzles fossin destruïts al lloc on s’havien pintat les aquarel·les exactament vint anys després, que es podria considerar una imperfecció menor, el cop definitiu al projecte el produí la ceguesa de Bartlebooth.

Els primer símptomes aparegueren els últims mesos de l’any mil nou-cents setanta dos. Li diagnosticaren una doble cataracta, de la qual fou operat amb èxit. Però els metges que li recomanaren repòs no podien imaginar que aviat el pacient es dedicaria a forçar la vista resolent els seus puzles. De mica en mica la ceguesa es revelà imparable. A principis de 1975 no tingué més remei que buscar ajuda. La trobà en Véronique Altamont, que estudiava aquarel·la i era aficionada als puzles.

Gairebé cada dia, aquesta noia fràgil ve a passar una hora o dues amb el vell anglès i li fa tocar un per un els trossets de fusta tot descrivint-li amb la seva veu menuda les imperceptibles variacions de colors.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXX. Bartlebooth, 3

La primera part del capítol gira entorn una discussió acadèmica sobre el nom amb el que batejaren el Nou Món els exploradors de finals del segle XV i principis del XVI. S’hi barregen dades reals com el mapamundi de Martin Waldseemüller de 1507, on és identificat com a TERRA AMERICI VEL AMERICA, amb altres més dubtoses, com un planisferi de 1503 trobat a la ciutadella de Santa Catalina (l’Havana) on semblava llegir-se TERRA COLUMBIA. La hipòtesi que aquest mapa fos obra del cartògraf Jean Cousin, candidat francès al descobriment d’Amèrica quatre anys abans de Colom, obre la possibilitat que la inscripció digués en realitat TERRA CONSOBRINIA (de «cousin» en llatí).

Enmig de discussions erudites, Perec cita un tal senyor de Cuverville: «l’entusiasme no és el sentiment que escau a un historiador». En realitat la citació prové de Paul Valery —«l’entusiasme no és el sentiment que escau a un escriptor»—, mentre que Cuverville és una població normanda on André Gide hi passava temporades i on és enterrat.

Tot aquests prolegomen conclou informant-nos que James Sherwood, el besoncle de Bartlebooth, va adquirir el planisferi de 1503, i per això ara penja a la paret del seu dormitori. Una de les característiques d’aquest mapa és que les nocions de nord i sud estan capgirades. La silueta d’Europa, girada 90º, sembla «una mena de Dinamarca».

A l’habitació hi ha també un mapa de l’Imperi Japonès on les seixanta-sis províncies imperials apareixen per primer cop transcrites a caràcters llatins. Més curiós és el mapa de navegació pel Pacífic que feien servir les tribus del golf de Papuàsia. Està fet de canyes de bambú i, encara que no respecta les proporcions reals resulta d’una rara eficàcia. És comparable al meu estimat mapa del metro de Londres, que permet saber quin camí prendre tot i que no sigui superposable al mapa de la ciutat.

A banda dels mapes el dormitori és blanc i nu. No hi pot faltar un plat octogonal, ni una agenda relligada de pell marró amb un escut de gules amb xebró, abelles i besants d’or, sota el qual hi ha el lema DOMUS AX CERTISSIMA i la traducció a l’anglès: The surest stronghold is the home. O sigui, la fortalesa més segura és la pròpia llar.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXIX. Escales, 11

El fet que Perec decidís dedicar dos capítols d’Escales a cada planta (dotze en total), l’obliga a omplir les escales de la finca d’un munt d’activitats que rarament es produeixen amb simultaneïtat. Si en el capítol anterior trobàvem el nét de l’afinador llegint una revista juvenil, en el replà de la quarta planta hi ha un noi de setze anys assegut sobre un dels dos baguls de viatge que hi ha davant de la porta dels Rorschash. És el nebot d’Olivia Rorschash, que es disposa a embarcar-se en el que per a ella serà la 56a volta al món.

Olivia Norvell (Sidney, 1930) [recordem que el nom complet d’Oliver Hardy era Oliver Norvell Hardy] es va convertir als vuit anys en la nena més cèlebre d’Austràlia per haver protagonitzat la versió teatral de La mascota del Regiment, fent el paper que Shirley Temple havia interpretat al cinema. Al contrari del que els passa a tantes nenes prodigi, la seva celebritat no es va ressentir amb la creixença i va assolir el seu punt culminant quan es va casar amb el soldat de segona classe i heroi de guerra Jeremy Bishop.

La parella Olivia Norvell - Jeremy Bishop, fa pensar en els actors Olivia de Havilland i Errol Flynn (australià de Tasmània) que van protagonitzar dotze pel·lícules junts. A la primera, Captain Blood (Michael Curtiz, 1935), ella interpreta el paper d’Arabella Bishop, mentre que el millor amic de Blood es deia Jeremy Pitt. Incidentalment, Olivia de Havilland va casar-se l’any 1955 amb el director executiu de Paris Match. Des de llavors i fins la seva mort als 104 anys va viure a París.

El casori d’Olivia i Jeremy va convocar més de quaranta-cinc mil persones a l’estadi de Melbourne. El cardenal Fringilli [els fringíl·lids són una extensíssima família d’ocells], vicari ecumènic apostòlic de l’Australàsia i les Terres Antàrtiques, els va donar la benedicció. Entre molts altres regals van rebre una banya de narval, les obres completes de Nathaniel Hawthorne i setanta-un ratolins blancs ensinistrats que es col·locaven formant el nom d’Olivia. Bing Crosby va venir a cantar en avió privat una versió de la Marxa Núpcial que havia arranjat un deixeble d’Ernst Krenek. [La presència de l’inadequat Krenek només és justifica perquè calia introduir-hi la música serial]

El matrimoni només va durar dotze dies. Olivia va casar-se després amb un jove galant de cine que el va deixar al cap de quatre mesos per un noi italià venedor de roses. [Diria que és la primera aparició d’una relació homosexual a la novel·la.] El següent marit va ser un lord anglès, després un industrial paralític. A Rémi Rorschash el va conèixer el 1958 a Davos, en una d’aquelles situacions que hem vist a tantes pel·lícules: tots dos havien entrat a una llibreria amb la intenció d’adquirir Les Molt Riques Hores del Duc de Berry, del qual només hi havia un exemplar. La millor solució que van trobar va ser la de compartir-lo (per via matrimonial).

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXVIII. Escales, 10

Fa quaranta anys que l’afinador de pianos passa dos cops a l’any per casa de la senyora de Beaumont. Darrerament l’acompanya el seu nét de deu anys, que li fa de guia (del que deduïm que l’afinador és cec). La senyora Lafuente, la minyona dels de Beaumont, ha fet fora el nen, perquè li ha tombat el test de la dieffenbachia.

Ara el nen seu a les escales llegint a Le Journal de Tintin una biografia de Carel van Loorens. Aquest personatge, possiblement fictici, que va viure a cavall dels segles XVIII i XIX, és descrit com una ment brillant i inquieta, ple d’idees en tots els camps de la ciència i la tècnica, però incapaç de mantenir l’interès el temps suficient per completar cap projecte. Dels seus camps d’investigació se’ns diu que:

• «va fondre canons a Lahore, va fundar una escola veterinària a Shiraz»; en francès, gràcies a una homonímia del temps verbal, es permet la bonica frase «fondant des canons a Lahore et une école vétérinaire à Shiraz»
• va ensenyar astronomia a Barcelona, «ciutat en la qual va atrevir-se a formular la hipòtesi que Méchain s’havia equivocat en els seus càlculs sobre el metre». Primera menció de Barcelona a la novel·la i un record al seu paper en el mesurament del meridià Dunkerke-Barcelona a càrrec de  Pierre Méchain i Jean-Baptiste Delambre. Per cert, sembla que van Loorens tenia raó: els càlculs inicials de Méchain eren erronis a causa d’una anomalia de 3 segons d’arc.
• va proveir de fusells Theobald Wolfe Tone, un dels pares del nacionalisme republicà irlandès.
• a la seva mort es trobà «una nota sobre el problema de Goldbach, que proposa que qualsevol nombre n sigui la suma de K nombres primers». Actualment la que s’anomena «conjectura de Goldbach» enuncia que qualsevol nombre parell superior a 3 es pot escriure com a suma de dos nombres primers. No existeix una demostració de la conjectura, però sí s’ha demostrat per a tots els nombres parells inferiors a 4x10¹⁸, cosa que em deixa bastant tranquil

Però la història que s’explica sobre van Loorens tracta més aviat de diplomàcia, quan l’emperador Napoleó li encarrega que fomenti una aliança amb el corsari barbaresc Hokab al-Uakt. L’empresa fracassa i aviat deriva en un conte oriental amb captius cristians, belleses de l’harem i berbers hospitalaris.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXVII. Louvet, 2

Ja s’ha dit que els Louvet estan de viatge, com passa sovint. Per tant l’habitació és buida. Hi destaca una foto del senyor Louvet espitregat, a la part del darrere d’un fora-borda, intentant treure fora de l’aigua una espècie de tonyina.

Hi ha una vitrina amb màquines de guerra antigues en miniatura. A les parets hi ha quatre quadres. El primer és un anunci d’havans por Larrañaga, amb unes lletres de tipus Auriol Champlevé típiques de l’art nouveau.

Em sap greu, però a pesar de la descripció ben precisa de tot el que apareix al cartell, he sigut incapaç de localitzar-lo. El segon quadre mostra un pom de ridortes.

Els dos últims quadres són caricatures d’un humor molt discutible. La primera s’intitula Si no hi ha diners no hi ha Suïssa. S’hi veu un alpinista extraviat a qui se li acosta un gos santbernat, però en lloc d’una bota de rom du una capsa d’almoines on hi posa: Ajudeu Henri Dunant! Dunant fou un home de negocis suís que va fundar la Creu Roja.

A l’altra caricatura el client d’un restaurant troba un tros de cartolina a la sopa. El maître d’hôtel ho justifica: «tots els cuiners tenen cartes amagades!» A l’original el que hi havia a la sopa era un cordill (ficelle), que en francès també pot voler dir truc. En la traducció castellana s’han limitat a explicar el joc de paraules sense intentar-lo adaptar (com han fet els traductors catalans).

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXVI. Soterranis, 4

Étretat

El soterrani de la senyora Beaumont (l’ex cantant d’òpera vídua d’un arqueòleg).

Hi ha molts objectes vells, records de les vacances: una estrella de mar, una parella de nines vestides amb robes de Sèrbia, gerro decorat amb una vista d’Étretat, capses de sabates plenes de postals i de cartes d’amor… També prospectes farmacèutics:

Àlbums fotogràfics, amb fotografies o mig buits, fotografies esgrogueïdes, doblegades, malmeses. Se’n descriuen algunes: la filla Elizabeth als setze anys amb l’àvia; una altra de la mà del seu marit François Breidel amb uns obrers; les netes Anne i Béatrice assegudes en un prat… La foto del casament de Fernand de Beaumont i Vera Orlowska, el vint-i-sis de novembre del 1926, a l’hotel Crillon. Entre els convidats: el comte Orfanik [és un personatge d’El castell dels Carpats de Verne. Al capítol VI s’explica que la parella es va conèixer als seus salons], Ivan Bunin [(1870 - 1953), poeta i novelista rus, Premi Nobel 1933], Florent Schmitt [(1870 - 1953) compositor francès], Arthur Schnabel [(1882 - 1951) pianista austríac]…

Hi ha una foto de Fernand de Beaumont amb Batlebooth a les excavacions que estava fent el primer a Oviedo. Malgrat la diferència d’edat —l’arqueòleg vorejava la seixantena, mentre que el gentleman dilettante aleshores en tenia trenta-cinc— eren bons amics. Compartien l’afició per la música germànica antiga (Heinrich Finck, Agricola, Breitengasser) [aquest darrer no l’he trobat enlloc] i potser Bartlebooth admirava la quixotesca teoria de de Beaumont, segons la qual l’antiga capital musulmana d’Espanya es trobava a Oviedo. Per això Batlebooth va triar el port de Gijón per iniciar la seva sèrie de marines.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXV. Marcia, 6

 David Marcia, un home d’uns trenta anys, jeu sobre el llit i llegeix la revista Pariscop que dedica la portada a la reestrena d’Els ocells d’Alfred Hitchcock. A la tauleta una edició de butxaca de The Daring Young Man on the Flying Trapeze (L’atrevit xicot del trapezi), una colecció de contes de William Saroyan. A les parets hi ha un mapa antic de la vila de Namur, similar al que apareix a Tristram Shandy i un gravat que representa la fugida del duc de Beaufort, escena de Vint anys després de Dumas.

David havia marxat de la casa paterna per dedicar-se a les curses de motos, fins que va patir un greu accident. Des de llavors, amb els diners de l’assegurança, s’ha dedicat a projectes abocats al fracàs. Primer va intentar participar en ral·lis automobilístics, fins que va atropellar dos nens i li van retirar el carnet. Després va intentar-ho amb la producció de discos. A l’hospital havia conegut un tal Marcel Gougenheim (àlies Gugú) amb el que es va proposar crear  una gran orquestra de jazz. L’extrem perfeccionisme de Gugú va acabar truncant el projecte.

Un complex turístic a les illes Kerkenna (Tunísia) semblava una empresa que començava sota bons auspicis. Almenys fins que va contractar Boris Kosciuszko per dirigir un curset teatral. Boris era de l’opinió que autors clàssics com Racine, Molière o Shakespeare estaven sobrevalorats i calia reivindicar reivindicar obres d’autors obscurs com Venceslas de Jean de Rotrou, Manlius Capitolinus d’Antoine de La Fosse o Roxelana i Mustafà de Louis-Jean-Baptiste Simonet de Maisonneuve [he hagut de verificar que tant les obres com els seus autors realment existeixen]. Encomanat per l’entusiasme de Kosciuszko, David es va embarcar en l’organització d’un festival que programaria aquestes obres ignotes a l’arxipèlag. El resultat fou ruïnós.

Actualment David ha tornat a casa dels pares. La seva mare li ha cedit una part de la botiga perquè s’entretingui, però aquest genuí hereu escampa acaba de descobrir els encants de la ruleta.