Quan va acabar la primera tanda de «Big Little Lies» —que es basava, recordem-ho, en una novel·la auto-conclusiva de Liane Moriarty—, vaig opinar que era sacríleg pensar-ne una seqüela, atès que la trama de la sèrie (el misteri criminal que havia planat sobre tots els capítols) havia sigut rematada de la forma més satisfactòria possible. Evidentment ningú no em va fer cas i així fou com dos anys més tard HBO va estrenar una segona temporada que prolongava la primera a partir d’un guió original de David E. Kelley (que ja s’havia ocupat d’adaptar la novel·la de Moriarty).
El director Jean-Marc Vallée ara passava a exercir de productor i cedia les càmeres a Andrea Arnold, la inquieta directora de títols com «Fish Tank», «Wuthering Heights» o «American Honey». Sembla ser que el resultat inicial no va agradar gaire els productors —és el que passa quan contractes una directora amb personalitat—, i Vallée va haver d’acudir «in extremis» per salvar els mobles. A menys que algun dia es publiqui el «director’s cut», cosa que dubto moltíssim, mai no sabrem què donava de si la versió d’Arnold i fins a quin punt hem vist una narració tergiversada, però el que coneixem és més que acceptable.
Aquesta segona «Big Little Lies» parteix de la història de la primera i n’estudia les conseqüències sense afegir gaire material estrictament nou: amb el remordiment que arrosseguen les cinc protagonistes per la mort del personatge de Perry Wright i les diverses formes que tenen per superar-ho ja s’omple una bona estona dels capítols. Les cinc actrius continuen sent una de les grans bases de la sèrie: Nicole Kidman, Reese Witherspoon i Laura Dern estan excel·lents; Shailene Woodley i Zoë Kravitz no desmereixen. A l’elenc conegut s’incorpora Meryl Streep, que fa de mare de Perry (i sogra del personatge de Kidman), i, com tota persona informada hauria de saber, introduir la Streep en qualsevol ficció funciona quasi sempre com oli en un llum. Malgrat que el seu personatge és intrusiu i antipàtic, o precisament per això, cada intervenció seva és una injecció d’adrenalina.
Reconeguem-ho, els sets capítols de «Big Little Lies» 2.0 resulten una mica allargassats, alguna situació, reiterativa en excés, i el personatge de la dona negra clarivident, un clixé que hauria calgut evitar. Però aquests colobrots de qualitat, plens de dones desesperades i mansions costaneres d’upa, tenen una atracció irresistible. La conclusió torna a deixar-ho tot molt (massa) ben lligat; intentar una tercera temporada seria temptar la Providència.
[Per amants de curiositats, Robin Weigert, aquí terapeuta matrimonial, va ser la Calamity Jane de «Deadwood»].
El director Jean-Marc Vallée ara passava a exercir de productor i cedia les càmeres a Andrea Arnold, la inquieta directora de títols com «Fish Tank», «Wuthering Heights» o «American Honey». Sembla ser que el resultat inicial no va agradar gaire els productors —és el que passa quan contractes una directora amb personalitat—, i Vallée va haver d’acudir «in extremis» per salvar els mobles. A menys que algun dia es publiqui el «director’s cut», cosa que dubto moltíssim, mai no sabrem què donava de si la versió d’Arnold i fins a quin punt hem vist una narració tergiversada, però el que coneixem és més que acceptable.
Aquesta segona «Big Little Lies» parteix de la història de la primera i n’estudia les conseqüències sense afegir gaire material estrictament nou: amb el remordiment que arrosseguen les cinc protagonistes per la mort del personatge de Perry Wright i les diverses formes que tenen per superar-ho ja s’omple una bona estona dels capítols. Les cinc actrius continuen sent una de les grans bases de la sèrie: Nicole Kidman, Reese Witherspoon i Laura Dern estan excel·lents; Shailene Woodley i Zoë Kravitz no desmereixen. A l’elenc conegut s’incorpora Meryl Streep, que fa de mare de Perry (i sogra del personatge de Kidman), i, com tota persona informada hauria de saber, introduir la Streep en qualsevol ficció funciona quasi sempre com oli en un llum. Malgrat que el seu personatge és intrusiu i antipàtic, o precisament per això, cada intervenció seva és una injecció d’adrenalina.
Reconeguem-ho, els sets capítols de «Big Little Lies» 2.0 resulten una mica allargassats, alguna situació, reiterativa en excés, i el personatge de la dona negra clarivident, un clixé que hauria calgut evitar. Però aquests colobrots de qualitat, plens de dones desesperades i mansions costaneres d’upa, tenen una atracció irresistible. La conclusió torna a deixar-ho tot molt (massa) ben lligat; intentar una tercera temporada seria temptar la Providència.
[Per amants de curiositats, Robin Weigert, aquí terapeuta matrimonial, va ser la Calamity Jane de «Deadwood»].
Suficients estrogens amb la primera temporada. Sabent qui era el dolent i com moria més que suficient gràcies.
ResponEliminaSí, un zero en testosterona.
Elimina