Equidistància

Resulta difícil d'encasellar la figura del director Alejandro Amenábar, ja que cadascuna de les seves pel·lícules pertany a un gènere diferent i no presenta cap tret estètic unificador, sinó és la seva pulcra eficiència professional i una clara implicació personal en les històries que explica. Al ritme calmós amb el que desenvolupa la seva carrera i quatre anys després de la fallida "Regresión", arriba "Mientras dure la guerra", una curiosa incursió en el cinema sobre la nostra Guerra Civil des d'un punt de vist força inusual, com són els darrers mesos de la vida de l'escriptor i filòsof Miguel de Unamuno passats a Salamanca, on era rector de la universitat.

Unamuno, que inicialment havia recolzat la República, aviat va desenganyar-se de la ineficàcia de la seva gestió; per tant va acollir el cop militar de juliol del 36 com una possibilitat de regenerar la política espanyola. Quan va adonar-se de les veritables repercussions de l'alçament, bona part dels seus amics havien estat executats i ell havia esdevingut un titella en mans dels feixistes. La seva tardana rebel·lió amb un famós (i potser apòcrif) discurs en ocasió de l'apertura del curs acadèmic ocupa el moment culminant de la pel·lícula i conclou un més que previsible arc dramàtic. Si realment les coses van succeir tal com les explica Amenábar, el suposadament intel·ligent Unamuno va ficar-se en un bon embolic en atacar amb igual contundència a "feixistes" i "bolxevics". La seva història bé podria ser una advertència sobre els perills de mantenir-se equidistant en les crítiques a dos bàndols oposats.

Apart d'un relat que, des que comença, ja saps com acabarà, "Mientras dure la guerra" pateix d'un guió amb esporàdics moments febles (els "flash-backs", totes les intervencions del nét, la carta de la dona del pastor com a motor del desenllaç...) i d'una producció d'època simplement correcta, a la qual els carrers de Salamanca presten una inestimable ajuda. La banda sonora, que firma el mateix Amenábar, no podria sonar més adotzenada; no sé perquè no deixa que un professional s'ocupi d'aquests menesters.

El film se salva gràcies a algunes de les seves actuacions protagonistes. Santi Prego, un actor gallec que desconeixia, fa una de les encarnacions del colpista Francisco Franco més convincents (i menys caricaturesques) de totes les que he vist a la gran pantalla. El general Millán-Astray devia de ser tot un personatge gran-guinyolesc i Eduard Fernàndez el representa com a tal sense que el retrat mai grinyoli. Però sobretot el motiu principal per veure "Mientras dure la guerra" és Karra Elejalde que aconsegueix una miraculosa similitud amb l'escriptor basc i dota d'humanitat cada segon que apareix en pantalla.