Llegeixo que «Modern Love» és una popular columna setmanal de The New York Times en la qual els lectors donen testimoni de les seves particulars experiències amoroses. Esdevinguda en el seu dia un «podcast» radiofònic amb col·laboradors de luxe, arriba ara la versió televisiva de la mà d’Amazon Prime. Són vuit capítols d’una mitja hora que es consumeixen en un vist i no vist i passen ràpidament a l’oblit.
I és una pena perquè al darrera hi ha gent solvent, com el director i guionista John Carney, autor de grans films musicals com «Once», «Begin Again» o «Sing Street», i un planter d’actors que «a priori» es mouen entre la popularitat i l’excel·lència (John Slattery, Tina Fey, Andrew Scott, Julia Garner, Andy Garcia…) Però, tot i que desconec el to de les columnes periodístiques originals, el que acaba predominant en pantalla és la comèdia romàntica, aquell gènere poc conflictiu de desenvolupament amable i final feliç amb perillosa tendència a l’enfarfegament ensucrat.
La cosa comença raonablement bé, tot i que voreja l’empatx, amb una noia que té com a fada madrina el seu porter albanès. [Sí, a «Modern Love» quasi tothom la bitlla i els seus apartaments són absolutament envejables.] El segon capítol, potser el millor, intercanvia dues històries d’amors perduts i retrobats, protagonitzats respectivament pels sempre eficaços Dev Patel i Catherine Keener. El tercer tracta sobre trastorns bipolars i utilitza un to força discutible que els nombrosos amants de la feina d’Anne Hathaway disculparan.
Curiosament els millors episodis són els quatre primers i després la cosa es torça per la poca potència dels relats. El número 6, «So He Looked Like Dad. It Was Just Dinner, Right?» es revela particularment problemàtic amb el retrat de la noia jove que busca una relació casta (però interessada) amb una figura paterna. L’episodi final amb els seus adorables vellets i la revisitació de tots els contes anteriors aporta la clausura més irrellevant possible. De fet, l’aparició en el capítol 7 del cantant Ed Sheeran ja hauria d’haver-nos servit de veu d’alarma. Com a norma general, Ed Sheeran constitueix sempre l’indubtable indicador d’un control de qualitat sota mínims.
I és una pena perquè al darrera hi ha gent solvent, com el director i guionista John Carney, autor de grans films musicals com «Once», «Begin Again» o «Sing Street», i un planter d’actors que «a priori» es mouen entre la popularitat i l’excel·lència (John Slattery, Tina Fey, Andrew Scott, Julia Garner, Andy Garcia…) Però, tot i que desconec el to de les columnes periodístiques originals, el que acaba predominant en pantalla és la comèdia romàntica, aquell gènere poc conflictiu de desenvolupament amable i final feliç amb perillosa tendència a l’enfarfegament ensucrat.
La cosa comença raonablement bé, tot i que voreja l’empatx, amb una noia que té com a fada madrina el seu porter albanès. [Sí, a «Modern Love» quasi tothom la bitlla i els seus apartaments són absolutament envejables.] El segon capítol, potser el millor, intercanvia dues històries d’amors perduts i retrobats, protagonitzats respectivament pels sempre eficaços Dev Patel i Catherine Keener. El tercer tracta sobre trastorns bipolars i utilitza un to força discutible que els nombrosos amants de la feina d’Anne Hathaway disculparan.
Curiosament els millors episodis són els quatre primers i després la cosa es torça per la poca potència dels relats. El número 6, «So He Looked Like Dad. It Was Just Dinner, Right?» es revela particularment problemàtic amb el retrat de la noia jove que busca una relació casta (però interessada) amb una figura paterna. L’episodi final amb els seus adorables vellets i la revisitació de tots els contes anteriors aporta la clausura més irrellevant possible. De fet, l’aparició en el capítol 7 del cantant Ed Sheeran ja hauria d’haver-nos servit de veu d’alarma. Com a norma general, Ed Sheeran constitueix sempre l’indubtable indicador d’un control de qualitat sota mínims.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada