Tot sobre la meva màfia

Tot sembla indicar que "The Irishman" representa la culminació estètica i temàtica de tot el cinema de gàngsters al qual Martin Scorsese ha dedicat bona part de la seva carrera. Basant-se en "I Heard You Paint Houses" del periodista Charles Brandt, el film narra la trajectòria durant més de quatre dècades del mafiós d'origen irlandès Frank Sheeran (Robert de Niro), la seva relació amb el "capo" d'una família criminal del nord-est de Pennsilvània (Joe Pesci) i la seva amistat amb l'important sindicalista Jimmy Hoffa (Al Pacino) en la desaparició del qual possiblement va estar implicat.

Crònica a la vegada de les grans fites històriques de la segona meitat del segle XX i del substrat de podriment que recorre el funcionament de determinada societat americana, tot a "The Irishman" revela ambició, començant per la desmesura d'una durada de 209 minuts i uns efectes digitals que aconsegueixen rejovenir i envellir els actors sense a penes fissures.

Per l'habitual del cinema de Scorsese la cinta representarà poques sorpreses perquè els noms que du associats són tots ells col·laboradors habituals: Thelma Schoonmaker al muntatge, música original de Robbie Robertson, guió de Steve Zaillian (que ja va firmar "Gangs of New York"), fotografia de Rodrigo Prieto i uns intèrprets dels quals només Pacino és una novetat absoluta. La seva actuació té un punt histriònic que en aquest cas resulta molt apropiat, tot el contrari que Joe Pesci, admirable en la seva terrorífica contenció. De Niro exhibeix els seus tics habituals i agradarà més o més segons la benevolència de l'espectador. Al seu voltant, una colla d'actors que hi són més per les seves emblemàtiques efígies que per les escasses frases que han de recitar: Harvey Keitel, Steven Van Zandt, Bobby Canavale...

Narrada en off per un Frank Sheeran octogenari a partir de dos fils temporals paral·lels, el guió és un prodigi de claredat i de dosificació de l'interès. Scorsese, en una de les posades en escena més clàssiques que li recordo, sembla depurar els seus recursos amb un mestratge quasi invisible, de manera que la llarguísima durada no arriba a pesar. Malgrat tot, i aquesta ja és una qüestió de gust personal (el meu), rarament la vida dels membres de la màfia em provoca gran curiositat, especialment si es tracta d'un individu tan simple i amb tan poc gruix moral com aquest Frank Sheeran, que ni tan sols arriba a la categoria de traïdor tràgic. Com és habitual en el gènere, els personatges femenins funcionen tot just com a siluetes decoratives. M'hagués agradat que "The Irishman" aprofundís una mica més en la figura de la filla (Anna Paquin), la qual queda limitada per un parell de frases. I, t'ho miris com t'ho miris, la història que explica el film no requereix tres hores i mitja de metratge, per molt lleugeres que passin.