Famílies artificials

 

Ferzan Öztepek, realitzador turc que viu a Itàlia des del 1976, es va donar a conèixer amb dos films de gran èxit comercial, «Hamam» (1997) i «Le fate ignoranti» (2001). En aquesta pel·lícula Antonia, la doctora protagonista, perdia el marit en un accident i, poc després, descobria que duia una doble vida i que tenia un jove amant anomenat Michele. A través d’aquest, la vídua coneixia la seva colla d’amics de costums poc convencionals, els quals li descobren un tipus de vida més lliure, lluny dels prejudicis de dona benpensant.

Vint anys després, potser intentant reviure un dels grans moments de la seva carrera, Öztepek retorna a «Les fades ignorants» i, amb la col·laboració habitual de Gianni Romoli, transforma la pel·lícula en una sèrie de vuit capítols per a Disney+. L’argument és exactament el mateix, però com que ara la durada és molt superior, cadascun dels amics de Michele —la parella de gais, la transsexual, l’exiliada política, les lesbianes…— disposa d’alguns minuts de cada capítol per exposar el seu propi conflicte personal. Encara amb aquestes ampliacions postisses, la trama resulta allargassada i mancada d’urgència. Deixant de banda la idea que les famílies veritablement importants són aquelles que escollim, què més ens estan intentant explicar?

El to general és el d’un serial de sobretaula de gran pressupost i els tres habitatges principals que hi surten semblen decorats per rodar-hi espots publicitaris. Entre els actors abunda més la fotogènia que les virtuts interpretatives i, si Eduardo Scarpetta pot passar com una versió acceptable de Stefano Accorsi, que va ser el Michele original, no es pot dir el mateix de la insípida Cristiana Capotondi, una Antonia que no li arriba a la sola de la sabata a la gran Margherita Buy. El més decent que té aquesta nova «Le fate ignoranti» és una cançó inèdita de Mina, que segons com es miri ja és molt.