Les biografies de les grans figures del passat són sovint d’una incompleció exasperant, tant més feridora quan més gran és aquesta figura. És el cas per exemple de William Shakespeare, un dramaturg cabdal i tanmateix protagonista d’una vida plena de llacunes i de zones d’ombra. Aquest cúmul de dades ignorades —on va estudiar?, què va fer entre 1585 i 1592?, qui va ser l’inspirador dels sonets? quina fou la causa de la seva mort?…— ha servit com a font de conjectures tant als historiadors com als literats, que no han dubtat a oferir teories plausibles sobre tot allò que desconeixem. Una de les qüestions més debatudes és la relació que va mantenir l’escriptor amb la seva família —la dona i els tres fills—, ja que aparentment els va deixar aparcats a Stratford mentre ell feia carrera a Londres. Va ser Shakespeare un marit absentista i un pare negligent? Sabem que va retornar al seu poble natal per passar-hi els tres últims anys de vida, que va fer testament a favor de la seva filla gran i que a l’esposa li va deixar en herència el seu «segon millor llit», el que sembla indicar la prioritat dels seus afectes.
La irlandesa Maggie O’Farrell proposa a Hamnet (l’altra editorial, traducció de Marc Rubió Rodon) la seva pròpia versió de la història familiar de William Shakespeare, i ho fa des del punt de vista de la muller i dels fills que, per descomptat, és la perspectiva menys habitual. De fet, en cap moment de la novel·la apareixen les paraules «William Shakespeare» i, quan cal mencionar-lo, es fa sempre a través del paper que fa en relació als altres: el fill, el marit, el tutor… Igualment l’esposa, tradicionalment coneguda com a Anne Hathaway, és anomenada Agnes (nom amb el que era referida en alguns documents). No per això hi ha cap ambigüitat sobre les persones de les quals O’Farrell escriu, ja que el llibre s’inicia amb aquesta «Nota històrica» ben fàcil d’entendre:
Durant la dècada del 1580, una parella que vivia a Henley Street, Stratford, va tenir tres fills: la Susanna i, després, el Hamnet i la Judith, que eren bessons.
El nen, el Hamnet, va morir el 1596, quan tenia onze anys.
Uns quatre anys després, el pare va escriure una obra de teatre titulada Hamlet.
Hamnet esta formada per dues parts. La primera, considerablement més llarga, combina escenes del festeig i els primers anys de matrimoni de Will i Agnes amb els esdeveniments de la jornada que va concloure amb la mort de Hamnet. La segona part descriu el procés de dol que viuen els pares i com aquesta pèrdua serveix de font d’inspiració per escriure Hamlet, un fet que té escassa base històrica però que proporciona a la novel·la un preciós final. Malgrat el títol, el noi té una importància més aviat circumstancial, i és la seva mare la veritable protagonista. O’Farrell sembla voler defensar l’Agnes i conferir-li una importància que va més enllà del paper de mare dels fills del bard. D’ella en fa una dona tan salvatge com atractiva, coneixedora dels secrets del bosc i dotada de poders profètics, una mena de bruixa benigna, temuda i admirada.
Apart d’aquest retrat, també resulta molt creïble l’enamorament de l’Agnes i en Will. O’Farrell és en general molt bona en la descripció dels detalls quotidians, que omple de sensualitat (olors, colors, tactes) i d’un sentiment d’intimitat. De vegades li falla una mica el factor sorpresa, perquè durant molts trams del llibre ja sabem cap a on està anant; però els moments on troba l’emoció estan garantits. Hamnet és una novel·la dotada de màgia certa. No em sorprèn que vagi acumulant edicions i lectors agraïts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada