Grans invents de la humanitat

Farà cosa d’any i mig hi va haver un cert enrenou amb l’aparició del llibre Les estructures elementals de la narrativa d’Albert Sánchez Piñol, ja que en la presentació als mitjans l’autor proclamava sense gota de modèstia que havia estat estudiant les estructures narratives del cinema i la literatura —una qüestió escassament investigada, segons deia ell— i de la qual n’havia extret tots els secrets, fins al punt de referir-se a l’estructura narrativa primordial amb l’apel·latiu familiar de «Papitu». Tant la presumpció d’originalitat en una matèria que s’ha estat estudiant des que els grecs feien teatre (si no d’abans) com la peregrina terminologia van escandalitzar els benpensants de l’acadèmia, sense adonar-se que havien caigut de quatre grapes en les estratègies promocionals de l’autor (innegablement un tipus llest).

Excitada la meva curiositat, no vaig poder evitar manllevar el llibre, quan el vaig veure exposat a la meva biblioteca, i aviat vaig descobrir que el to de l’assaig era tan fatxenda com la campanya publicitària que s’hi havia bastit al voltant, «Papitu» inclòs. En quant al seu contingut, exposava de forma molt assequible, amb exemples, definicions i gràfiques, quins són els elements bàsics d’un relat i la manera més eficaç de disposar-los. Sánchez Piñol se centra exclusivament en la capacitat d’un text per encuriosir el lector/espectador i empènyer-lo a saber-ne més, tot conduint-lo finalment a un desenllaç satisfactori. Es tracta de la funció narrativa més primària, aquella que descobrim a les rondalles infantils i que ja no ens sol abandonar la resta de la vida. Com que l’autor es dedica majoritàriament a la literatura de gènere, aquella en la qual l’estructura de la trama té una gran prioritat, és lògic que dediqui el seu estudi als ressorts mecànics de la narrativa que permeten tenir «entretingut» al lector; però dol una mica que deixi fora tantes àrees de la literatura, per les quals no pot dissimular un franc menyspreu:

Hi ha dos grans exemples «no-narratius»: Joyce i Proust. A l’Ulisses Joyce substitueix els tres actes per un torrent de consciència. Per la seva banda, Proust reemplaça els tres actes per una observació minuciosa de l’ànima humana.

Aquests autors tenen legions d’admiradors. També és cert, i això s’acostuma a callar, que no els falten detractors. Personalment, l’Ulisses sempre m’ha semblat insofrible, mai he pogut acabar-lo. Per què? Justament perquè no té tres actes, i això el fa àrid i estèril. De Proust, senzillament, m’estalviaré cap comentari perquè els seus seguidors no em lapidin.

Crec detectar en aquest anti-elitisme i en la professió de fe en les fórmules (els tres actes) una complaença populista que s’oposa a qualsevol ambició. Diria que les novel·les i pel·lícules que més m’han fet gaudir han estat aquelles en les quals l’estructura s’endinsava en l’imprevist. Apart d’això, moltes de les asseveracions del llibre, em semblen més que discutibles, per molt que després s’intenti aclarir-les:

Què és narrativa? Un relat compost per tres actes.

Què és literatura? Qualsevol cosa.

De vegades es pressuposa que el nivell del lector que està llegint Les estructures elementals de la narrativa ha de ser efectivament «elemental»: 

…si jo dic la frase «Cel el és blau», tots els catalanoparlants saben que és una frase incorrecta, però tampoc sabrien dir exactament per què.

No sé, Sánchez, jo crec que alguns catalans (que no han oblidat els estudis de primària) sí que sabrien dir-te què falla a la frase, que una cosa és fer divulgació i una altra tractar-nos de rucs. No descartaria tanmateix que tot plegat fos una màscara adoptada per l’autor per crear-se un personatge de ficció superb i paternalista. Segons aquesta hipòtesi Les estructures elementals de la narrativa podria constituir un cas insòlit de llibre d’assaig escrit des de la veu d’un narrador no fiable, un conflicte entre objectivitat i subjectivitat abocat al curt circuit. A partir d’aquí, ja és qüestió de gustos si ens diverteix o no que un discurs teòric es vegi acompanyat d’observacions amb tendència a l’estirabot:

No ho heu entès? No us amoïneu. En primer lloc, i per àrida que sigui la definició, us aconsello que torneu a llegir-la. (M’ho mereixo: em va costar molt precisar-la amb les paraules exactes. I en qualsevol cas, llegir una cosa important dues vegades sempre ajuda.) 

No, no ha estat del meu gust.