Mons creuats

Ja fa un temps que Benson i Mike viuen plegats a Houston. Benson és afroamericà i treballa en un parvulari, mentre que Mike té origen japonès i fa de cuiner en un restaurant mexicà. La seva mare Mitsuko arriba per fer-li una visita, just en el moment que ell se’n va a Tòquio per tenir cura del seu pare malalt terminal. Amb la distància i les experiències que viuran per separat, la parella es començarà a replantejar el seu futur.

Aquesta podria ser una sinopsi bastant acurada del que succeeix a «Memorial» de Bryan Washington, novel·la publicada a l’altra editorial amb traducció de Yannick Garcia. [Per cert, el títol sembla referir-se a un carrer de Houston, si no no s’entén gaire perquè l’hi han posat]. Ben mirat, el punt de partida és bastant inversemblant: no té sentit marxar de casa precisament quan la teva mare ve a visitar-te; però això permet el joc paral·lel de contrastos que propulsa la novel·la. D’una banda el jove negre i la dama nipona, dos desconeguts obligats a conviure malgrat les seves moltes diferències; de l’altra el jove perdut en una ciutat estrangera, encara que sigui la dels seus pares, i amb una benvinguda ben poc calorosa. 

Té una mica regust de comèdia de situació i potser no és gaire imaginatiu pintar tots dos pares malalts i lleugerament homòfobs; però tot plegat permet introduir apunts sobre diferències culturals, racisme, parelles gais i noves famílies. A més l’estil lacònic, els paràgrafs sovint breus o molt breus i el contingut més factual que reflexiu fan que la lectura sigui tan amena com àgil. No obstant, no sé si per causa de l’estil el·líptic de Washington o per la traducció, en alguns moments no he acabat d’entendre el significat del que estava llegint. En qualsevol cas «Memorial» té prou interès per aconsellar-ne la lectura.

A mi no em perdràs, li dic. Encara que te’n vagis. Facis el que facis.

Això ho diu tothom, diu en Mike.

Jo no soc tothom, li dic. I no em perdràs. Queda clar?

D’acord.

Em creus?

Molt bé, diu en Mike.

Molt bé, doncs, dic jo.

Li dic: I així.

Li dic: la teva idea és que jo et segueixi i ja està? I així tot seran flors i violes?

En Mike frega els palmells sobre els meus. Els masega, lentament, com si estigués aplanant arrugues.

Al cap d’una estona diu: No existeix, això.

Podria passar, li dic.

Podria passar, diu en Mike.

Li estrenyo fort els dits. Li peten els ossos com petits focs d’artifici.

Però no, diu en Mike. No crec que ens surti bé.

I, sense esperar-m’ho, se’m desinfla tot el cos.

I dic a en Mike que jo tampoc no ho crec.

I, un cop les paraules m’han fugit de la boca, resulta que les crec sinceres.