L’artista i la verge

Quan no parlava de la seva granja a l’Àfrica, Karen Blixen excel·lia en l’escriptura de contes que publicava sota el nom d’Isak Dinesen. Encara que els seus relats adoptaven la forma de les rondalles tradicionals, sovint contenien un rerefons ben adult, com es pot comprovar a les cèlebres El festí de Babette o Una història immortal. O a Erhrengard, la seva nouvelle pòstuma que podem trobar a la col·lecció Petits Plaers de Viena en traducció de Maria Rossich.

En efecte, l’acció d’Ehrengard té lloc en un petit principat de l’antiga Alemanya, perdut en el temps, amb el seu sobirà, el seu castell i el jove príncep en edat de casar-se, igual com a tots els contes clàssics de fades. Quan la princesa consort quedi embarassada, es retirarà a un palau amagat amb una petita cort de companyia. Entre ells hi ha la jove Ehrengard, una guerrera pura i intrèpida com una Valquíria. El pintor Cazotte s’obsessionarà amb ella fins el punt de voler-la seduir, però no de la forma tradicional, sinó d’una altra molt més exquisida.

Però sí, en fi, la veritat és que els déus són uns companys de joc perillosos, i hauria de procedir amb cautela i cura màximes. S’hauria de mantenir en espera, immòbil com un mort, com el lleó que espera l’antilop al costat d’una bassa. Fins el més lleu moviment podria fer-lo fracassar irremeiablement. Perquè al capdavall ell mateix, artista i àrbitre, amant i servent d’aquesta jove feminitat, havia decretat des del principi que la donzella no havia d’enrojolar-se d’indignació davant d’un assalt, sinó d’èxtasi a la vista d’una revelació: no per protesta ni en defensa pròpia, sinó amb consentiment i rendició!

Estructurada en tres parts de tons i ritmes molt diferents, com si es tractés d’una peça simfònica, Ehrengard ens condueix amb deliciosa prosa per inesperades peripècies que fugen del camí fressat. Aquí galant, després pastoral, més tard dramàtica, aquesta és una novel·leta màgica que ens obre inusitades perspectives sobre l’amor, l’art i l’honor. Pura delicatessen.