París - Dakar

L’any 2018 el jove escriptor senegalès Diégane Latyr Faye descobreix a París El Laberint de l’inhumà, una novel·la de 1938 que va gaudir d’un èxit fugaç abans de rebre acusacions de plagi. Del seu autor T.C. Elimane, anomenat el «Rimbaud negre», no se’n va saber res més i Diégane, entusiasmat per la seva obra intenta retrobar-li la pista tants anys més tard. Aquest és el punt de partida de La memòria més secreta dels homes de Mohamed Mbougar Sarr (MÉSLLLLIBRES, traducció d’Oriol Valls) Vist el resum, no cal dir que aquest és un llibre especialment adequat per a lletraferits i, si hi hagués cap dubte, la citació inicial de Roberto Bolaño les esbandeix totes.

La investigació de Diégane ens trasllada a tres continents i a diverses èpoques mentre són convocades figures representatives de tots els oficis del llibre —autors, editors, crítics, acadèmics, periodistes…— i fins i tot alguns personatges reals (Ernesto Sábato, Witold Gombrowicz) en un encadenament de relats que s’entrelliguen a la manera dels grans textos de la literatura fantàstica. Al llarg de l’àmplia peripècia hi ha lloc per parlar de colonialisme, d’immigració, de l’holocaust i de la resistència, però sobretot molt d’Àfrica i de la seva relació amb Europa, i en especial amb França. 

No hi falta tot aquell món de màgia i de llegendes animistes, però també de brutalitat política que apareix sempre que es parla del continent africà. I, quan es tracta d’ambientar-se a l’escena literària parisenca, no surten gaire ben parats tots aquests crítics que contemplen amb una barreja de paternalisme i suspicàcia l’arribada de nous escriptors negres de llengua francesa. De fet la història del desaparegut T.C. Elimane reflecteix la incapacitat de la metròpoli d’assimilar la saba nova de les colònies.

Potser Mohamed Mbougar Sarr, que amb aquesta novel·la va guanyar el Goncourt l’any 2021, ha trencat l’apartheid al qual es veuen condemnats els escriptors negres que desembarquen a la capital, i ho fa amb un llibre que és, entre altres coses, un reflex d’aquesta situació. La memòria més secreta dels homes, tot plantejant l’habitual dicotomia entre l’experiència i l’escriptura, recorre un amè camí ple d’aventures, de sexe, d’amistat i de secrets. Només li retrauria una conclusió massa prolongada a un llibre que farà les delícies dels solitaris lectors de fons.