Caça de gais

Els anys 70 del segle XX visqueren una inusual època de visibilització de l’homosexualitat, especialment als Estats Units, però també als països de l’Europa occidental. A les grans ciutats s’establiren barris on l’heterodòxia sexual trobava refugi, s’inauguraren locals —bars, cafès, saunes…— destinats al públic gai, i aparegueren les primeres publicacions periòdiques homosexuals, mentre que el cinema, el teatre i la televisió en començava a parlar de forma no exclusivament condemnatòria. Foren uns anys de tan inaudita bonança que, mentre els conservadors més furibunds clamaven al cel per un càstig diví, els mateixos beneficiats començaren a témer que allò no podia acabar bé. Fruit d’aquesta aprensió autopunitiva, corrien pels ghettos gais llegendes sobre assassins en sèrie que operaven en la foscor anònima de les saunes, backrooms i altres zones de cruising (precisament el títol d’un film de 1980 que especulava sobre un d’aquests possibles criminals). Com tots sabem la profecia s’acomplí a principis dels 80 amb l’aparició de la sida, una malaltia vírica que va actuar exactament com ho faria un assassí en sèrie.

Aquest temps i aquestes circumstàncies centren l’onzena temporada de la d’American Horror Story (Disney+), la denominada NYC, emesa entre octubre i novembre de 2022. La sèrie creada per Ryan Murphy i Brad Falchuk té com a denominador comú de les seves diverses encarnacions l’horror genèric i aquí barreja sense cap vergonya els fets històrics amb les ocurrències més abracadabrants. Del que explica sobre l’aparició del VIH dubto que res tingui cap base científica sòlida i l’únic que importa és contaminar al major nombre de personatges possibles. En quant a l’assassí —en realitat assassins, perquè n’hi ha dos— apareix sempre quan menys te l’esperes en un racó de la imatge, amb la improbabilitat i la truculència pròpia d’un serial de sèrie Z. Tot s’hi val per suggerir una atmosfera horrífica, on la trama és pràcticament inexistent.

Una col·lecció d’actors queer, habituals a les produccions de Murphy, interpreten sense cap rellevància els principals personatges de l’auca: Russell Tovey (un policia armaritzat), Denis O’Hare (un mafiós aficionat als vestits roses), Charlie Carver (un jove convertit en activista a causa de la indolència de la policia), Sandra Bernhard (una lesbiana que tira el tarot amb una baralla on totes les cartes corresponen a la mort) o Zachary Quinto (un milionari de tendències sado-masoquistes). Si totes les actuacions són mediocres, Billie Lourd les supera com a inexpressiva investigadora del virus i embarassada d’un infectat; però encara fa més pena Patti LuPone, eminent estrella de Broadway, en un ingrat paper de cantant i animadora en uns banys de vapor. Probablement està inspirada en Bette Midler, que va començar la seva carrera actuant en saunes gais. Hi ha a la sèrie altres homòlegs a personatges de la vida real com el fotògraf Robert Maplethorpe, el seu mecenes Sam Wagstaff o el cantant Klaus Nomi, uns homenatges que bé es podrien haver estalviat.

Per una banda cal agrair l’existència de Ryan Murphy, un dels principals responsables de la presència de temàtiques LGTB a la televisió actual, fins i tot si ens retrata força sovint de forma negativa i amb tendències criminals (al cap i a la fi no hi ha res menys interessant que una hagiografia); però el que resulta imperdonable és que engendri ficcions tan vergonyoses i matusseres com aquesta, on cada capítol té el dubtós mèrit de ser pitjor que l’anterior. Vaig abandonar American Horror Story en la seva segona temporada i comprovo ara amb l’onzena que de segur vaig fer santament.