Esbarjos provincians

Vincent és un perruquer de vida monòtona d’ençà que la seva xicota se’n va anar a París. Un dia veu al carrer una dona que li sona vagament i comença a seguir-la. Es tracta de Rosalie, propietària d’una botiga de queviures, passejadora solitària i bevedora encara més solitària. La seva neboda Aude, una estudiant peresosa que ha abandonat la universitat sense dir-ho als seus pares, s’encarregarà de seguir Vincent per esbrinar què vol de la seva tia. Aquest és l’inici de Rosalie Blum la novel·la gràfica de Camille Jourdy editada per La Cúpula el 2012 en un volum que reuneix els àlbums Une impression de déjà-vu (2007), Haut les mains, peau de lapin! (2008) i Au hasard Balthazar! (2009).

El llibre entra a fons en el joc de les vides creuades en un indret poc engrescador com ho és una ciutat de províncies. Els seus habitants, limitats per les previsibles distraccions que ofereixen el bar de la plaça, el cant coral o el cafè-cantant, s’evadeixen imaginant vides que no són, tot i que potser la realitat serà molt més difícil de creure que totes les cabòries inspirades pel tedi.

Deliciosa comèdia social, molt tendra amb els seus personatges aparentment insignificants, que tanmateix ens conduiran cap a girs inesperats. També bones dosis d’humor amb aquesta mare de Vincent, dominadora i excèntrica, o el company de pis d’Aude, que pretén muntar un circ amb un pressupost inexistent.

Malgrat la seva aparença modesta Rosalie Blum és un excel·lent exercici sobre el punt de vista i una demostració que de les vides ordinàries se’n pot extreure una gran història. A més amb un dibuix amable i ple de gràcia, on destaca la precisió minuciosa de l’atrezzo, és a dir, la profusió de petits objectes que decoren les habitacions.

L’any 2015 Julien Rappenau en va fer una adaptació cinematogràfica que, segons les meves notes, no em va fer el pes. Rebutgeu succedanis i aneu a les fonts, llegiu la Rosalie que va dibuixar Jourdy i descobriu a les darreres pàgines el secret de l’aparentment grisa protagonista.