Els quatre senglars de l’apocalipsi

En un futur no gaire llunyà els porcs senglars, que fins ara voltaven pels afores de Barcelona, es convertiran en una veritable pesta que envairà el centre de la ciutat a la recerca de deixalles comestibles. Aquests potser no són bons temps per a la lírica, però de segur s’adiuen a l’apocalíptica, com ens confirmen tantes ficcions actuals. Seria el cas, per exemple, de Profecia de Raül Garrigasait (Edicions de 1984) que posa una invasió porcina al centre de la seva trama.

Hi ha també un pare i una filla enfrontats, perquè ella el culpa a ell de la mort de la mare; una culpa molt discutible, tot s’ha de dir, i com a tal una excusa molt feble per bastir el conflicte. Convenientment, el pare és professor de veterinària i ecologista en actiu, mentre que la filla és hebraista i estudiosa de les profecies, de manera que dibuixen amb els seus personatges una confrontació diàfana entre ciències i lletres, o entre natura i artifici. Potser l’esquema de partida era bo, però l’oposició de conceptes no acaba d’articular-se de forma fructífera.

Però a la novel·la hi ha més. Ja he dit que està ambientada al futur i per tant se’ns ofereix una visió de Catalunya post-autonòmica convertida en un museu de les bones intencions. La sàtira política abasta també un ajuntament que pretén fer política d’aparador a partir de la irrupció dels senglars, tot posant un expert al capdavant d’un gabinet de crisi totalment inoperant. I perquè no hi hagi confusions interessades se’ns aclareix que l’alcaldessa de la ciutat és una dama d’uns setanta anys, prima i distingida.

Hi ha encara una mica de costumisme en les escenes que passen al pis d’estudiants i uns quants vaivens amorosos i sexuals que afecten tant al pare com a la filla. Algunes casualitats massa forçades, pròpies d’un vodevil, fan avançar la tènue trama cap a una conclusió tan exageradament apoteòsica com immerescuda.

L’escriptura de Garrigasait denota intel·ligència i precisió en el llenguatge, que s’adequa a cada to escollit, però la barreja de gèneres no acaba de rutllar. La seva anterior novel·la Els estranys també partia de materials heterogenis, però potser l’ús de la solvent estructura del document trobat, facilitava l’harmonització de les diverses parts del text. En canvi, a Profecia no sembla que la tonalitat discrepant de cada fragment contribueixi al total de la suma, de gaudi insuficient presos un a un, i de missatge incert un cop conclosa la lectura.